La imatge és de dissabte al vespre als budells de l'estadi de Riazor, a la sala habilitada com a zona mixta. Tot just acabat el Deportivo-Girona, hi havien de passar els jugadors. Cap d'ells, però, va captar tanta atenció com Augusto César Lendoiro. Era el gran protagonista. Perquè el Deportivo va tancar la primera volta com a campió d'hivern, però s'havia parlat ben poc del partit contra el Girona. Lendoiro havia aconseguit divendres imposar la seva proposta de conveni del concurs de creditors, la seva última gran missió abans de plegar. El dia 21, deixarà la presidència, després de més de 25 anys manant al Deportivo. Aquell Superdépor que va ser moda uns quants anys, pel qual van desfilar figures de primer nivell, que va guanyar una lliga i va arribar a unes semifinals de la lliga de campions. Un club que lluita ara per tornar a primera, però que ho fa molt enfangat, amb un deute immens que s'eleva a 160 milions d'euros, i carregat d'incertesa sobre la seva viabilitat.

Els creditors que van assistir a la junta de divendres podien escollir entre dues propostes. La que feia Hisenda, la creditora principal, i la que defensava Lendoiro. Es va imposar el president, tot i que els que la van avalar representen un 11% de tot el deute. Van ser l'AFE, dipositària de la representació del deute als jugadors, la LFP i El Corte Inglés els suports fonamentals de Lendoiro, segons explicava La Voz de Galicia dissabte. El diari més llegit de Galícia hi dedicava quatre pàgines (la cinquena era per a la prèvia contra el Girona, en què el conjunt gallec es va assegurar acabar la primera volta com a líder) amb un títol principal prou eloqüent: “Lendoiro imposa un conveni dolç per a ell i enverinat per al Dépor.” Dels 160 milions –la proposta inclou un 33% de quita del deute ordinari–, més de 99 són deute privilegiat, i per tant exigeixen acords singulars, tant amb Hisenda (61,9 milions d'euros de deute) com amb els bancs (36 milions). Per tot plegat, no cal ser cap expert per deduir que la victòria de Lendoiro no és cap garantia de tranquil·litat per al Dépor. Ell no ho viurà al capdavant, perquè plega dimarts que ve i la l'aprovació definitiva del jutge sobre el conveni arribarà ja amb un nou consell d'administració. Però fa de mal dir què passarà si Hisenda, tipa d'incompliments, es decideix a embargar el club.

D'interrogants, n'hi ha un munt. Quin futur espera al Deportivo? Pot ser viable una societat anònima que té aquest deute? Es pot preveure que tindrà capacitat d'anar-lo eixugant, un club que ha tornat a segona A dos anys després d'haver-hi caigut? Però no només hi ha preguntes de futur. Com hem d'interpretar que l'organisme que regeix el futbol professional espanyol (LFP) i el sindicat de jugadors (AFE) hagin validat la proposta? Ara que la LFP i el CSD pregonen tant que tothom s'ha d'acotar a uns límits assumibles i que s'han acabat les gestions irresponsables, és un gest gaire coherent?

Podríem posar Lendoiro com a exemple del vell patró en el futbol espanyol. De convertir un club en un gegant amb peus de fang. De fitxar sense miraments a costa d'anar omplint la motxilla del deute. De créixer artificialment. D'acabar estavellant-se quan ja tot ha crescut massa per recuperar la condició d'humil. No sé on i com acabarà el Dépor, però em costa de creure que pugui ser viable. Potser els que manen a la LFP ho veuen més clar.