La copa és el pri­mer cam­pi­o­nat de fut­bol esta­tal que es va dis­pu­tar i l'únic fins a la cre­ació de la lliga, la tem­po­rada 1928/29 (amb el Barça campió). Par­lem d'una com­pe­tició amb una aure­ola espe­cial pel dra­ma­tisme de les eli­mi­na­ci­ons suc­ces­si­ves fins a arri­bar a la gran final, entre els dos últims super­vi­vents. Abans, la copa es dis­pu­tava després de la lliga i el seu pres­tigi era equi­pa­ra­ble al de la com­pe­tició de la regu­la­ri­tat. Fins als anys cin­quanta, les dues com­pe­ti­ci­ons de més rang en què podien par­ti­ci­par els equips espa­nyols eren la lliga i la copa, fins que es van crear la copa d'Europa (1956) i la copa de Fires (1955), d'àmbit inter­na­ci­o­nal.

Així mateix, alguns dels par­tits més èpics de la història del fut­bol espa­nyol són de copa. D'altra banda, no es pot expli­car la riva­li­tat entre el Barça i el Madrid sense dete­nir-se en epi­so­dis com el de la copa del 1943, en què els juga­dors dels Barça van ser “avi­sats” per una auto­ri­tat mili­tar fei­xista a la mitja part del par­tit de tor­nada a Madrid i van jugar el segon temps amb una acti­tud incom­pren­si­ble­ment pas­siva que va deri­var en una der­rota escan­da­losa, o el de la copa del 1970, amb el famós penal de Guru­ceta al Camp Nou.

Però a mesura que les com­pe­ti­ci­ons euro­pees es van anar con­so­li­dant, la copa va anar per­dent pes i pres­tigi. Avui, és una com­pe­tició menor, enta­fo­rada enmig d'un calen­dari satu­rat i que no paga la pena de dedi­car-hi un esforç extra. És una llàstima. Per tot el que ha sig­ni­fi­cat en la història del fut­bol espa­nyol, la copa es merei­xe­ria un tracte millor de part de la FEF. D'entrada, el campió hau­ria de tenir plaça de Cham­pi­ons (gua­nyar un títol hau­ria de valer més que el quart lloc en la lliga) i també hi aju­da­ria recu­pe­rar les eli­mi­natòries a par­tit únic... Tot i que he de reconèixer que ni així, a mi per­so­nal­ment i en clau Barça, la copa m'interes­sa­ria gaire més. Aquí l'únic que compta és la Cham­pi­ons, pri­mer, i la lliga, després; no ens enga­nyem.

L'actual copa és un bony molest que apa­reix al gener per alte­rar el nor­mal fun­ci­o­na­ment del calen­dari. Poca broma: en sis set­ma­nes ens hau­rem polit tres eli­mi­natòries de copa i la set­mana següent ens estarà espe­rant el City a l'Eti­had Sta­dium. De bojos! T'aga­fen ganes de llançar-la. Però som el Barça i això no ho podem fer.

Però el que tam­poc no pot ser és que ens torni a pas­sar el mateix que amb aque­lles eli­mi­natòries con­tra el Madrid o el València, que ens van des­gas­tar i ens van aca­bar pas­sant fac­tura. El tema és claríssim: la copa l'hauríem de jugar (sem­pre) amb els juga­dors menys habi­tu­als, que així man­tin­dran un bon to com­pe­ti­tiu, per estal­viar-nos esforços i ris­cos inne­ces­sa­ris. I és que, a veure, si amb Pinto, Mon­toya, Puyol (gran capità), Bar­tra, Adri­ano, Song, Sergi Roberto, Tello... –és a dir, pro­fes­si­o­nals d'elit, inte­grants d'una de les plan­ti­lles més repu­ta­des del món– no som capaços d'arri­bar fins a la final d'aquesta copa del Rei, ens ho hauríem de fer mirar. Fran­ca­ment.