Malgrat que sembli millor girar full ràpid, d'aquest desori de la Pilota d'Or s'han d'extraure conclusions i unes quantes lliçons pràctiques de per on rutllen les tendències. En periodisme, si ens posem al davant, resulta la consagració de la banalitat, de les trinxeres, d'imposar els propis interessos i sentiments per sobre de raons argumentades. Tot és escuma, ara mateix, en un món on importa més, per exemple, la bragueta d'Hollande que els 50.000 milions d'euros de retallades anunciades als francesos en la mateixa compareixença. “That's entertainment”, han dit sempre els americans, i avui, tothom compra abans l'espectacle que la informació, l'impuls que la reflexió. Segon nivell: això de la FIFA és can seixanta, hem tingut l'enèsima ratificació de l'enorme poder d'aquesta multinacional comparada amb les mans radicalment maldestres que la condueixen, començant per Blatter, artífex
del triomf de CR7 a partir de la seva desgraciada caricatura de Chiquito, que ha compensat
de la manera més barroera possible. I tercer, vigilem amb la diplomàcia blanca, que continua funcionant com un rellotge, en coherència amb la immensa capacitat d'influir dels darrers seixanta anys. De la mateixa manera que han negat el pa i la sal al millor equip de la història, admirat a tot el planeta mentre se'l menystenia i insultava a la resta de l'Estat, ara han col·locat aquest safareig globalitzat de la Pilota d'Or a l'altura d'un gran títol, com si el desgavell de votacions o el fet de no saber ben bé com cotitzen els mèrits de cada aspirant s'haguessin definitivament conjurat a favor de confirmar l'hegemonia mundial del Real Madrid, com si això hagués significat la vigília d'aquesta desena que mai no arriba –variant de Godot en el teatre de l'absurd futbolístic–. No guanyen res, però per a ells n'hi ha prou de vantar-se de grandesa per continuar posant-se medalles i venent èxit allà on només hi ha fum, especialitat de la dreta espanyola des de temps immemorials i valgui aquí l'últim exemple de Rajoy en visita a ca l'amo.

Tot plegat, si anem més enllà del simple soroll, de la insubstancialitat extrema, deixa com a deures de reflexió l'obligació de rearmar la diplomàcia blaugrana, no fos cas que ens fotessin el pa del cistell com tenen per inveterat costum. I es planta cara a la casa blanca –la del futbol, en aquest cas– vigilant els organismes estatals i internacionals, invertint recursos a contrarestar als descendents de la contrareforma abans de prendre mal i caure en paper irrellevant per dictat dels que eternament volen escriure el guió. El camí és justament l'antítesi del tarannà i l'estil dels darrers comunicats del club, els dedicats a la batalla judicial amb l'Audiencia Nacional, que desprenen un to de desafortunat retorn al victimisme i a denunciar hipotètiques teories conspiratives quan el seny dicta que, fent les coses com cal i Déu mana, difícilment acabaràs als tribunals per molt que et denunciïn. Tenim dues males notícies entre mans: ha començat la nova batalla per la Pilota d'Or 2014 i menjarem pilota dotze mesos més. I segona, i primordial, aquesta directiva no processa com cal aquestes evidències gens subtils del futbol. No s'assabenta, dit col·loquialment, del pa que s'hi dóna amb aquests tramposos de cartes marcades que només pretenen guanyar-t'ho tot al pòquer un cop t'has assegut a la taula que ells maneguen. L'equip ha de guanyar al camp, és clar, però els directius ho han de possibilitar als despatxos, aquesta és la seva primera obligació.