El dia de Reis es va posar el punt final al campionat d'Espanya per autonomies, que es va disputar a la localitat de Càceres. Els guanyadors van ser el Madrid en categoria masculina i el Canàries en la femenina. Però tot i ser un defensor a ultrança del bàsquet de base, estic totalment en contra del sistema de competició que es fa servir avui dia. La selecció de Madrid va guanyar amb dues grans estrelles madrilenyes: Luka Doncic (21 punts i 19 rebots a la final) i Samba Thiago Ndiaye (23 punts i 20 rebots) –jugadors del Real Madrid–. Amb ells jugaven altres madrilenys com Lang-Acoydan McCarthy i Roy Efrat. No els conec gaire, però diria que no són nascuts ni a Vallecas, ni a Getafe ni rodalies. Que quedi clar que no estic gens en contra que hi hagi joves cadets, júniors i infantils que puguin jugar on vulguin i que puguin haver nascut allà on vulguin, però quin sentit té fer un campionat entre autonomies en què el millor jugador no és ni català, ni andalús, ni madrileny sinó que és d'Eslovènia o el Senegal? Fa anys que en aquests campionats d'autonomies, les seleccions les formen els jugadors dels equips que hi ha en cada comunitat. Amb Catalunya, per exemple, hi ha jugadors que juguen amb el Barça, la Penya, el Manresa, el Girona..., siguin catalans o siguin estrangers. És a dir que no ho dic perquè hagi guanyat així el Madrid, sinó perquè penso que s'ha perdut el romanticisme aquell de saber quina autonomia té més nivell. En categoria femenina, també acostuma a passar, en els darrers anys, el mateix, perquè Canàries arrasa. Els últims anys hi participa amb jugadores arribades d'Àfrica o de pares africans que marquen diferències perquè físicament fan el doble que la resta. Elles no en tenen la culpa, però potser fa uns anys la tendència que els clubs tinguessin tants estrangers, ja en categories inferiors, no era tan gran com ara, en què en un cadet o un júnior hi ha mig equip forà.El campionat d'autonomies ja no té cap sentit.