Si no hi ha res de nou, diumenge Pete Mickeal tornarà a jugar un partit de bàsquet. Hauran passat deu mesos des de l'últim dia que ho va fer, el 21 de març del 2013 en el partit d'Eurolliga entre el Barça i el Baskonia. Ho recordaran, aquell en què només va jugar encara no nou minuts perquè, en la mitja part i enfilant els vestidors, es va encarar amb Xavi Pascual i el tècnic ja no el va fer jugar més. L'endemà, en la prèvia del matx contra el Cajasol de lliga, Mickeal es va trobar indisposat per culpa d'una segona afectació de tromboembòlia pulmonar i, momentàniament, la seva carrera es va acabar. Apte de nou per a la pràctica de l'esport professional a criteri dels metges que l'han tractat als Estats Units, l'aler de Rock Island torna a la pista. Per què? Quina necessitat en té? És només una qüestió d'orgull personal?

Amb 35 anys, Mickeal pot mirar enrere i veure que ha jugat en set països, que va començar sent un anotador irrefrenable i que després, al Baskonia i especialment al Barça gràcies a l'excel·lent mà de Pascual, va saber redefinir el seu rol per esdevenir un jugador decisiu sense necessitat d'acaparar tirs. Un guanyador que, si mira enrere, veurà que ha guanyat molts diners i molts títols tant d'equip com individuals i, més enllà d'això i tan important, el respecte unànime de tota la comunitat basquetbolística. Casat i amb descendència, per què torna?

No en una sinó en dues ocasions, l'aler es recupera i reprèn la seva activitat professional perquè no vol que siguin els elements el que el retiri –en aquest cas una anomalia física–, sinó que desitja que el seu adéu al bàsquet es produeixi quan ho decideixi la seva voluntat. És aquesta una situació celebrada, compartida i propiciada per una societat que es nega a acceptar la fatalitat del destí i que, encara que sigui a canvi de córrer un risc elevat, necessita que sigui la persona la que digui que no. En aquest cas, el model que busca és el d'un home que no es rendeix davant la malaltia i que després de molt d'esforç, patiment i treball aconsegueix tornar a la seva vida normal. Ahir va ser aquell, avui és ell i demà serà un altre; és indiferent: del que es tracta és que en els mitjans de comunicació no hi faltin models públics de superació.

Uns referents que han de substituir els que un dia, no fa gaire, eren la columna de l'educació familiar. Perquè no es pot o directament perquè no es vol, la deficiència dels models de conducta que es transmeten de pares a fills és notable i notòria, i només cal que sortim a passejar una estona pel poble o la ciutat o que escoltem la paraula d'un mestre per constatar-ho. La societat s'ha enverinat de tal manera que ha desterrat els models de dins l'educació familiar i necessita, perquè això no sigui definitivament un complet infern, que aquests models es donin diàriament en els mitjans de comunicació. I –i això és molt important–, amb una bona dosi d'èpica que faci d'aquest model un exemple molt per sobre de la mitjana humana.

Per què, quin mal hi hauria si, passats un parell d'anys després d'haver hagut de deixar de jugar a causa de la tromboembòlia pulmonar –obstrucció per culpa d'un coàgul de l'artèria pulmonar, fet que dificulta l'intercanvi d'oxigen als pulmons i que provoca sensació d'ofec i febre–, llegíssim un bon article que ens expliqués que Mickeal viu feliçment a Miami i que, igual que un dia va entendre que no podia tirar 30 tirs per partit si volia guanyar títols, també ha entès que la seva vida havia d'anar per un camí diferent del del bàsquet professional? Si llegíssim que, per exemple, ha muntat una petita empresa familiar i que cada cap de setmana s'acosta al llac a pescar..., seria massa prosaic per a la nostra malmesa consciència?