A propòsit de Pete Mickeal

Si no hi ha res de nou, diu­menge Pete Mickeal tor­narà a jugar un par­tit de bàsquet. Hau­ran pas­sat deu mesos des de l'últim dia que ho va fer, el 21 de març del 2013 en el par­tit d'Euro­lliga entre el Barça i el Basko­nia. Ho recor­da­ran, aquell en què només va jugar encara no nou minuts perquè, en la mitja part i enfi­lant els ves­ti­dors, es va enca­rar amb Xavi Pas­cual i el tècnic ja no el va fer jugar més. L'endemà, en la prèvia del matx con­tra el Caja­sol de lliga, Mickeal es va tro­bar indis­po­sat per culpa d'una segona afec­tació de trom­bo­embòlia pul­mo­nar i, momentània­ment, la seva car­rera es va aca­bar. Apte de nou per a la pràctica de l'esport pro­fes­si­o­nal a cri­teri dels met­ges que l'han trac­tat als Estats Units, l'aler de Rock Island torna a la pista. Per què? Quina neces­si­tat en té? És només una qüestió d'orgull per­so­nal?

Amb 35 anys, Mickeal pot mirar enrere i veure que ha jugat en set països, que va començar sent un ano­ta­dor irre­fre­na­ble i que després, al Basko­nia i espe­ci­al­ment al Barça gràcies a l'excel·lent mà de Pas­cual, va saber rede­fi­nir el seu rol per esde­ve­nir un juga­dor deci­siu sense neces­si­tat d'aca­pa­rar tirs. Un gua­nya­dor que, si mira enrere, veurà que ha gua­nyat molts diners i molts títols tant d'equip com indi­vi­du­als i, més enllà d'això i tan impor­tant, el res­pecte unànime de tota la comu­ni­tat bas­quet­bolística. Casat i amb des­cendència, per què torna?

No en una sinó en dues oca­si­ons, l'aler es recu­pera i reprèn la seva acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal perquè no vol que siguin els ele­ments el que el retiri –en aquest cas una ano­ma­lia física–, sinó que desitja que el seu adéu al bàsquet es pro­du­eixi quan ho deci­deixi la seva volun­tat. És aquesta una situ­ació cele­brada, com­par­tida i pro­pi­ci­ada per una soci­e­tat que es nega a accep­tar la fata­li­tat del destí i que, encara que sigui a canvi de córrer un risc ele­vat, neces­sita que sigui la per­sona la que digui que no. En aquest cas, el model que busca és el d'un home que no es ren­deix davant la malal­tia i que després de molt d'esforç, pati­ment i tre­ball acon­se­gueix tor­nar a la seva vida nor­mal. Ahir va ser aquell, avui és ell i demà serà un altre; és indi­fe­rent: del que es tracta és que en els mit­jans de comu­ni­cació no hi fal­tin models públics de superació.

Uns refe­rents que han de subs­ti­tuir els que un dia, no fa gaire, eren la columna de l'edu­cació fami­liar. Perquè no es pot o direc­ta­ment perquè no es vol, la deficiència dels models de con­ducta que es trans­me­ten de pares a fills és nota­ble i notòria, i només cal que sor­tim a pas­se­jar una estona pel poble o la ciu­tat o que escol­tem la paraula d'un mes­tre per cons­ta­tar-ho. La soci­e­tat s'ha enve­ri­nat de tal manera que ha des­ter­rat els models de dins l'edu­cació fami­liar i neces­sita, perquè això no sigui defi­ni­ti­va­ment un com­plet infern, que aquests models es donin diària­ment en els mit­jans de comu­ni­cació. I –i això és molt impor­tant–, amb una bona dosi d'èpica que faci d'aquest model un exem­ple molt per sobre de la mit­jana humana.

Per què, quin mal hi hau­ria si, pas­sats un parell d'anys després d'haver hagut de dei­xar de jugar a causa de la trom­bo­embòlia pul­mo­nar –obs­trucció per culpa d'un coàgul de l'artèria pul­mo­nar, fet que difi­culta l'inter­canvi d'oxi­gen als pul­mons i que pro­voca sen­sació d'ofec i febre–, llegíssim un bon arti­cle que ens expliqués que Mickeal viu feliçment a Miami i que, igual que un dia va enten­dre que no podia tirar 30 tirs per par­tit si volia gua­nyar títols, també ha entès que la seva vida havia d'anar per un camí dife­rent del del bàsquet pro­fes­si­o­nal? Si llegíssim que, per exem­ple, ha mun­tat una petita empresa fami­liar i que cada cap de set­mana s'acosta al llac a pes­car..., seria massa pro­saic per a la nos­tra mal­mesa consciència?