No parlaré de les sospites que han caigut sobre la tria de la Pilota d'Or. Han estat dies d'acusacions plausibles que tampoc serviran de gran cosa. La Pilota ja ha estat donada i el corró de les barbaritats dels organismes internacionals del futbol hi passa per sobre amb absoluta impunitat. A banda, els mateixos que ara critiquen aquesta elecció callen davant d'altres vergonyes que els afavoreixen. Avui em vull entretenir en una qüestió de “xispa” i “estil”, per dir-ho com en Max Besora al seu llibre Vulcano. Un llibre de catarsi, que és precisament el que li caldria a aquesta comèdia interestel·lar del futbol mundial.

La gala de Zuric va deixar en evidència l'absoluta falta d'imaginació de Cristiano Ronaldo. Després de quatre anys esperant aquest moment, no se li acut altra cosa que posar-se a plorar? Ah, és que l'emoció el va desbordar... I un be negre amb potes rosses! Tampoc ens empassarem ara tan fàcilment la comèdia. Després de les edicions en què ha declinat assistir a la gala perquè sabia que no guanyaria, ara, si hi anava tan cofoi, si tenia el fill a punt per ensenyar al món, si tenia mitja família allà, no se li acut altra cosa que posar-se a somicar? Una mica més d'imaginació i de savoir faire, si us plau.

L'escriptor Oscar Wilde insisteix molt en la capacitat d'imaginació en el llibre De profundis, en què adreça una carta a l'amic que li ha enfonsat la vida i l'ha enviat a la presó, deshonrat i desposseït de tot, condemnat a treballs forçats. Wilde acusa el seu amic, un nen de papà capriciós, egoista i curt de gambals, d'estar mancat de tota imaginació possible. Cristiano Ronaldo pot ser un gran futbolista, però és només un futbolista maquinari. A dins i fora del camp. I com a tal, va actuar en la cerimònia de Zuric, una màquina isolada que només busca la fita personal, una màquina que només pot ser mirall per a quillos desmenjats i nens de papà que trepitjaran el primer que passi. El seu gest ridícul d'aparèixer utilitzant un nen que no saps si l'amaga o l'ensenya és d'una matusseria extraordinària. Potser això és l'única cosa que va tenir d'extraordinari.

Algú pot pensar en les declaracions de Messi en les seves primeres Pilotes d'Or, aquella reacció engiponada. Era el Messi que era, no direm una cosa per l'altra. Ara ha sabut ser elegant amb el guanyador de la Pilota d'Or (no li direm el millor del món), quan aquest mai ho ha estat. A més, hi ha l'aposta estètica de Messi, que em té el cor robat: els seus vestits estridents per a cada gala. Ja n'hi hem vist uns quants. El d'aquesta darrera vegada era atrevit si s'ensumava que no hauria de sostenir cap pilota. M'és igual com vagi la tria del vestit. Posar-se'l demostra una imaginació a l'altura d'algunes de les jugades que s'inventa. “Xispa” i “estil”. L'any que ve, per quan hi torni, ja pot tenir a punt un altre vestit estel·lar. Mentrestant, Ronaldo pot anar covant les llàgrimes per mirar-s'ho des de casa.