Xavi Hernández ha arribat als 700 partits i és obligat felicitar-lo un altre cop, agrair-li el full de serveis i desitjar-li llarga continuïtat. Fins allà on cregui adient, que això és el que s'ha guanyat amb escreix, decidir si es vol retirar o no aquí quan li sembli arribada l'hora. Ja el coneixem prou, avantatges del país petit i del curós seguiment sobre qualsevol persona vinculada a aquest immens pal de paller emocional vestit amb barres blaugrana.

Ens fa l'efecte que, de tant en tant, escrivim el mateix article sobre el migcampista de Terrassa, només retocat per la circumstància, i sempre ho fem per donar l'alto al sector dels repel·lents, percentatge, no sabem si gran o petit, entestat per costum a negar el pa i la sal a tothom. Són aquells culers amb memòria digna de peix de colors que jutgen segons el rendiment ofert en l'últim partit, capaços d'arrencar la pell a tires del mateix Gamper, si fos el cas. De fet, aquest és un senyal prou sorprenent i característic dels barcelonistes des del primer dia: criticar fins i tot l'evidència antitètica als seus brams, protestes i renecs. Uns encara parlen de sentit autodestructiu, i altres preferim minimitzar-ho i resignar-nos a patir aquest tret fonamental de l'ADN culer com qui aguanta una xacra amb cristiana resignació.

Després de fer el que ha fet, de travessar les èpoques que ha travessat, de lluir el palmarès que llueix i de l'etcètera que hi vulgueu afegir, Xavi ja hauria d'estar còmodament instal·lat més enllà del bé i del mal, a quilòmetres de distància de dubtes, enveges i maledicències. A la resta ens tocaria, només, lluir el somriure generat pel goig de gaudir-lo un dia més, un partit més. No entrarem en la humana temptació de remugar contra ell en algun moment de feblesa, pròpia o aliena, perquè l'home és decent i tremendament digne. A partir d'ara, tot el que ens doni serà propina, que prou ha fet i ja hem xalat moltíssim amb ell. Per començar, el model Barça seria impossible d'imaginar sense la seva aportació, i amb això ja no cal dir res més. I en caràcter, quinze anys de coneixença valen per saber íntimament que aquest noi mai no ens la jugarà, mai no es posarà davant de la institució, mai no serà egoista, perquè no està fet d'aquesta pasta. A partir d'ara, i tant de bo tothom optés per plantejaments similars, ens dedicarem a una mena d'enjoy Xavi mentre li quedi corda i futbol. I quan s'acabi, el situarem fix en el millor equip de la història del Barça i el voldrem sempre a prop, com es desitja la proximitat d'una persona estimada, d'excel·lent qualitat humana, bàsica en el paisatge emocional dels barcelonistes. 700 de Xavi i sincerament agraïts. Gran notícia generada per una persona fantàstica que és, també, futbolista excepcional.