Posem-nos en el millor dels escenaris. Imaginem que en el fitxatge de Neymar tot és net, que el jutge Ruz no hi troba ombra de delicte i que ningú ha desviat ni un euro. Assolit l'objectiu, no sense una dosi indefinida d'ingenuïtat, el qualificatiu més suau que sorgeix per valorar el fitxatge de Neymar és el d'impresentable, perquè la “confidencialitat” fa que no es pugui presentar davant els socis del club. No té res a veure amb la qualitat futbolística, ni amb la projecció de futur, ni amb la idoneïtat del fitxatge de Neymar; el vessant esportiu del fitxatge és impecable. Té a veure amb el preu real que pagarà el Barça per aconseguir-lo –entès el preu com la compensació al Santos més la remuneració al jugador–. Té a veure amb la diferència substancial que hi ha entre aquest cost real i el cost que el club ha fet oficial i públic. Té a veure amb la voluntat de la junta directiva d'enganyar tothom respecte a aquest cost. I té a veure amb l'opacitat com a modus operandi assumible d'aquesta junta directiva, que va proclamar i continua proclamant la transparència com emblema del mandat presidencial de Sandro Rosell.

El Mundo és un diari sota sospita. La seva capacitat per manipular i enganyar ha quedat a bastament demostrada amb l'atac destraler a la família Messi; amb l'informe fantasma contra el president Mas abans de les eleccions del 25-N del 2012; i més enrere en l'atemptat de l'11-M a Madrid. El problema no és que ara defensi que el de Neymar sigui el traspàs més car de la història, una tesi insostenible més. El problema és que entre la documentació que el Barça va entregar a l'Audiencia Nacional sobre el fitxatge de Neymar hi hagi contractes paral·lels amb el jugador i el seu pare per valor de 20 milions en cinc anys –un senyor sobresou–, que el club no pot explicar als seus socis. El problema és que el club no sigui creïble ni per als seus propietaris. I que la “confidencialitat” es pugui arribar a convertir en coartada perfecta per al dirigent sense escrúpols.