De Pep Guardiola, hauria de ser fàcil ara, des de la perspectiva del temps, valorar-li encara més que amb el Barça no volgués cap contracte de més d'un any, manera de garantir que ni ell ni el club estarien lligats quan arribés l'hora natural de donar per acabat el cicle de l'entrenador. Cada any per aquestes dates, el barcelonisme maleïa el patiment al qual el sotmetia Guardiola, que retenia la seva decisió des de l'honestedat que, a Munic, no ha ofert sinó que s'ha fet oferir amb un contracte de tres anys. De Víctor Valdés, hauria de ser també força senzill entendre que, amb l'anunci de no negociar, ofereix al Barça dos escenaris que mil vegades en la seva història el club hauria desitjat: tenir divuit mesos per buscar-li substitut o tenir-ne només sis, però obtenir un ingrés insòlit per la venda d'un porter. Lluny d'això, Valdés és acusat d'activar bombes de rellotgeria al club i al vestidor, és sospitós d'encaixar gols de pissarrí i se sotmet a un referèndum amb la celeritat que ja voldríem per a una altra consulta. Al marge del que pugui haver-hi d'estratègia o de rabieta en la negativa de renovar de Valdés, si el porter marxés com ho va fer Guardiola, aquestes dues sortides serien l'antítesi dels mals finals que molts grans noms de la història blaugrana han tingut. Amb fulls de serveis brillants, a Guardiola i Valdés els havíem somiat d'eterna permanència al Barça, que sent realistes vol dir fins arrossegar-s'hi i ser expulsats de mala manera per la porta del darrere. Un i potser també l'altre, però, han preferit escoltar el crit interior que els demana un canvi d'aires abans que canviï el vent. No saber veure que les sortides a temps i voluntàries de Guardiola i Valdés il·lustren que una nova assignatura històricament pendent ha estat aprovada és estar cec. O haver de concloure per sempre que la porta de sortida de can Barça és tan estreta que, definitivament, és impossible traspassar-la sense que ningú prengui mal.