Entre la recerca de la pedra filosofal i ensopegar amb el corn de l'abundància, el miracle dels pans i dels peixos ens manté en el camí de l'esperança sense moure'ns del sofà. Per això, la seva fama ha perdurat al llarg dels segles i ha arribat fins aquesta setmana. Dilluns, quan encara no havíem comptat del tot la magnitud del desastre de l'aprovació en el Consell de Ministres del divendres anterior del cobrament d'una llicència esportiva única per a tota Espanya, Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta tornaven a demostrar que el capciró untat dels dits de la premsa de Madrid engreixina prou la maquinària de l'Audiencia Nacional per estampir una altra vegada a les pàgines d'El Mundo una notícia que, com la del suposat informe de la policia que, en plena campanya electoral, va acusar els candidats de CiU d'enriquir il·lícitament els seus comptes de Suïssa, fa tot l'efecte que prové de l'engranatge desajustat de la judicatura espanyola.

Creure en els miracles, pensar que la multiplicació de diners i de notícies és obra de la divina providència, és ignorar d'on vénen els Reis, encara. Estem entesos. Però també és veritat que cercar amb la raó l'esperança de saber demana l'esforç de moure el cervell del cul de la mandra, i és tan nefast votar a contracorrent com anar pel món amb la bena als ulls de la justícia dels nens de casa bona. No ens enganyéssim pas: al senyor Rosell no l'ha pas tombat una querella per una enginyeria contractual que fa tota la cara de ser una obra mestra dels negocis; com tampoc al senyor Laporta no el va pas vilipendiar la despesa d'uns excessos que semblaven més els efectes col·laterals d'haver de bregar amb la diplomàcia futbolística que no pas altra cosa. Als dos elements d'aquest tàndem malaguanyat els han fet caure la mateixa massa social que té el Barça com una amistançada privada forçada a mantenir les formes.