Tarannà és una paraula que diu tantes coses que m'encanta ser català i poder-la utilitzar. No és fàcil trobar-ne una en una altre llengua que tingui tan significat com la nostra. Avui serà protagonista perquè la història de Sandro Rosell com a president del Barça i, sobretot, la seva fugida té molt a veure amb el títol d'aquest article.

No ha estat la meva una tribuna còmoda per al ja expresident del Barcelona. Agraeixo la paciència dels diversos directors i redactors en cap d'El 9 Esportiu davant les pressions que han rebut. L'han suportada perquè s'estimen la nostra professió. És necessari valorar-ho, perquè no tothom ho fa. De fet, cada cop és menys habitual. Aquesta és l'essència de la nostra feina, informar, preguntar i qüestionar. I la seguirem fent.

Ningú dubta que Rosell és molt barcelonista. Com tants n'hi ha, però amb mitjans que li han permès tastar, curiosament, un càrrec que mai havia desitjat: la presidència. El seu projecte revengista li va fer canviar les botes de tacs per la corbata, la clandestinitat per la primera línia, el cos a cos per la distància, el seu somriure captivador per l'amargor de qui pensa que tot el món va contra ell. Anar contra el passat és una mala fórmula per al futur. Tothom del seu voltant ha acabat fart del seu retrovisor obsessiu. Sandro és un home de futbol i de tertúlia sempre que, això sí, tothom el faci el centre de la festa. Ell ha de ser el que més parla, el que més en sap i el que tothom escolta i, per descomptat, aquell a qui tothom ha de creure. El problema ve quan això no és així. Per dues vegades, primer com a vicepresident de Laporta i ara com a número u del govern, quan l'escenari no ha estat el propici, Rosell ha marxat. I sempre han faltat les paraules justes perquè els mortals l'entenguem.

D'entrada, ens avergonyim dels tarats que l'han amenaçat i els assenyalem. Tarats. De sortida, trobem un Rosell esclau de les seves paraules i també dels seus fets, elements tots dos que apareixien en el seu eslògan de campanya. És cert que ha donat continuïtat a l'excel·lent política esportiva del club i que els títols han sovintejat (per fortuna, perquè vist el que hem vist, vés a saber què hagués pogut passar en la gestió de la derrota!). Sobre l'economia ja en parlarem, perquè el que ara sembla fantàstic potser acaba amb una demanda. Precisament, aquesta setmana en parlarem molt, d'això... Però la famosa transparència ha quedat en no res amb casos com el de la promesa venda de la seva empresa BSM i de la judicialitzada situació d'Ailanto al Brasil; els contractes de Qatar que fan portar Unicef al cul dels futbolistes; la relació demostrada amb els Boixos Nois que va fer que es tirés enrere el projecte de la grada jove; el pregonat tractament personalitzat al soci que ha acabat amb el cas Neymar i el seu adéu; les relacions amb Florentino Pérez i el Real Madrid, més amables malgrat la mesquina manera de comportar-se de Mourinho que la dispensada, per exemple, a la junta de Jan Laporta, que, en la decisió social més important de la història del club segons va anunciar el mateix Rosell, va acabar votant en blanc, o davant d'un il·lustre com Johan Cruyff. Pel camí han quedat també personatges com ara Pep Guardiola, Éric Abidal i Pete Mickeal, decebuts amb el tracte. Sobre el Camp Nou encara n'hem de parlar. I també sobre les situacions dels futbolistes a l'hora de renovar i de les suposades escales salarials que el cas Neymar ha fet miques: els jugadors creien una cosa i, en realitat, n'és una altra. Messi ho sospitava. Pobre Bartomeu quan Don Jorge truqui a la porta del despatx!

Els estatuts del club permeten que Barto segueixi el pla de Sandro Rosell fins a l'any 2016, però sense el lideratge públic de l'expresident. Després de la situació excepcional que s'ha viscut aquesta setmana cal una mesura també excepcional. La legitimitat d'un president cal que se la guanyi a les urnes. Esperem que l'equip acompanyi i que tot el procés sigui el més tranquil possible i, sobretot, amb un tarannà molt diferent del que s'ha viscut durant els últims temps. Mai més rodes de premsa sense preguntes. Mai més exhibicions de supèrbia. Mai més. Esperarem esdeveniments.

Ara que Mariano Rajoy està actiu i ens ajuda cada dia amb els seus discursos, no afluixem. Tenim pressa.