El bar­ce­lo­nisme ha pas­sat una (altra) set­mana de bojos. Tata Mar­tino fa cada dia més uns ulls com taron­ges, més eixam­plats. Si ell no ho entén, ho arri­bem a enten­dre nosal­tres? La veri­tat, no ho posen fàcil. En pocs dies hem tin­gut la roda de premsa ver­go­nyosa i bur­leta, de circ trist, que va fer la junta de Rosell per anun­ciar el nou Camp Nou; després la com­pa­rei­xença de Rosell per dir que se'n va, i, final­ment, la roda de premsa del nou pre­si­dent, Josep Maria Bar­to­meu, per mirar de fer tor­nar les aigües a lloc. Com a mínim, podem afir­mar que hem anat de “menys a més”, per gas­tar ter­mes de ren­di­ment espor­tiu.

La pri­mera roda de premsa havia de ser­vir per expli­car la remo­de­lació del Camp Nou. Bé, sem­bla que tam­poc se n'ha de dir remo­de­lació. Res té el sig­ni­fi­cat que sem­bla, a can Barça. Quan un direc­tiu res­pon a un peri­o­dista “Gràcies, si tenen més pre­gun­tes...”, això vol dir, en rea­li­tat, que no res­pon a la pre­gunta que ha fet el peri­o­dista, que no en res­pondrà cap més que no li agradi i que ja anem aca­bant. Després ve el comiat de Rosell, també lle­git, on asse­nyala fan­tas­mes “extra­es­por­tius, polítics, externs i del nos­tre propi entorn”. Un estol de fan­tas­mes que no li són des­co­ne­guts perquè ha ballat amb ells. En repas­sar el seu lle­gat, des­taca el pro­jecte d'un nou camp que “els socis hau­ran de rati­fi­car”. Ha dit “rati­fi­car” en lloc de “votar”. Mal­grat que Rosell ha vis­cut eter­na­ment atrin­xe­rat, les coses no pas­sen perquè sí i els fan­tas­mes tenen una con­nexió real: una guerra fra­tri­cida que ja s'ha car­re­gat diver­sos pre­si­dents i expre­si­dents i on les quo­tes de soci freak hi tenen les por­tes ben ober­tes. Men­tre a Madrid es pixen de riure, dins el bar­ce­lo­nisme es cui­nen plats de ven­jança tan freds, que fan vomi­tar només per la flaire: un “I tu més” que ja hau­ria de dei­xar de jus­ti­fi­car les acci­ons direc­ti­ves. Després ve Bar­to­meu, sor­to­sa­ment con­ci­li­a­dor, fins i tot agra­da­ble i trans­pa­rent. Tan­ma­teix, el seu to agra­da­ble està legi­ti­mi­tat fins al 2016? Estan legi­ti­mats fins al 2016 els direc­tius tipus “Gràcies, si tenen més pre­gun­tes...”? Aquesta junta ha de tirar enda­vant “el pro­jecte més seriós del club els pro­pers 50 anys”, com va dir Rosell? I girant la truita, unes elec­ci­ons aquest any podrien fer tor­nar el club als temps de paràlisi i gas­par­tisme? Gràcies, tinc massa pre­gun­tes...

Enmig d'aquest gar­buix, pot­ser té raó el direc­tor espor­tiu Andoni Zubi­zar­reta, que va expli­car-ho tot ele­gant­ment dient que aquest era “un club espe­cial, viu, ric”, lluny del “pen­sa­ment únic”. Din­tre de tot, una bona sor­tida. De por­ter, era més aviat anti­estètic. De ges­tor, en els moments més com­pli­cats treu el millor de si mateix. Ho va demos­trar després de la malal­tia de Tito Vila­nova, ho ha demos­trat ara, en la com­pa­rei­xença amb el Tata Mar­tino. El con­sol és pen­sar que el millor Barça de la història va ser capaç de superar anys de guerra sub­terrània. El desig, par­lar més de fut­bol i menys de rodes de premsa i res­pos­tes ine­xis­tents.