En un club normal, avui hauria de parlar de la golejada del Barça contra el Màlaga i de com l'equip del club que presidia Sandro Rosell defensa una jornada més el lideratge de la lliga. Però és clar, Rosell ja és història després d'abandonar la presidència i passar el testimoni al vicepresident i gran amic Josep Maria Bartomeu. I el club, gaire normal no ho és. No aprofundiré en l'afer del fitxatge de Neymar, sobre el qual s'ha generat una vasta literatura en pocs dies. Que les explicacions han estat nefastes és una evidència. Però siguem seriosos, no quadra gaire que Rosell plegués tan sobtadament per l'afer Neymar i que l'endemà s'expliqués amb més o menys detalls els números del contracte. A més, la dimissió no el salva del procés judicial i la decisió que Bartomeu sigui el seu successor fins al 2016 tampoc evita a la junta haver de fer front al sotrac judicial, perquè Bartomeu ha signat amb Rosell nou dels deu contractes.

Tampoc trauré importància a les amenaces i els atacs contra el seu domicili particular. Són covards, mesquins i totalment reprovables. I l'angoixa familiar que això produeix, com ja els va passar a altres presidents blaugrana, és real i més intensa del que pot semblar. Però també estic convençut que Rosell és un home fort que hauria estat capaç de superar el mal tràngol en una situació d'estabilitat.

Quins són els motius de fons, doncs, de la seva marxa? M'atreviré a fer un breu apunt introspectiu sense ànim d'exercir de psicòleg barat. Crec que Rosell pot haver estat víctima del principi de Peter, que no és altre que el que va formular el 1969 el catedràtic nord-americà Laurence J. Peter, en el sentit que en una jerarquia, tothom tendeix a ascendir fins al seu nivell d'incompetència o, el que és igual, que la nata puja fins que es talla. Vull dir amb això que Rosell és un incompetent? Me'n guardaré prou! Ben al contrari, el que intento explicar és que Rosell és un gran executiu amb totes les dots per posar el Barça al nivell de modernitat i solvència global que exigeix el segle XXI als grans clubs, però que no ha sabut exercir un dels màxims càrrecs executius del món del futbol com és ser president del Barça. Simplement perquè no ha entès quines són les claus que regeixen l'actuació en aquest càrrec, molt més pròximes a la política que al món dels negocis de què prové l'expresident. De fet, el que ha volgut aplicar Rosell a la seva presidència són les tècniques que ell domina com a executiu d'una multinacional, amb què ha obtingut grans èxits, però ha oblidat que amb això no n'hi ha prou per dirigir un club com el Barça, en què també cal dominar la comunicació i l'estratègia sociopolítica –Messi ho va explicar molt bé al vicepresident Faus i no té estudis d'economia.

I és això el que ha desestabilitzat Rosell fins al punt de dimitir. La incapacitat de comprendre per què malgrat assolir els majors èxits econòmics, de fitxatges, etc., una part important de l'opinió pública se li girava en contra. Aquest fet li generava una incomprensió insuportable –la síndrome del “món no m'entén” o del “per què no m'estimen amb tot el que he fet per al Barça?”, que li provocava una imatge d'altivesa i enfadament constant i que tot i intentar corregir quatre cops erròniament amb canvis en la direcció de comunicació, l'ha portat finalment a llançar la tovallola, ja que no ha estat capaç de gestionar adequadament la pressió dels embolics constants –la crisi setmanal que deia Tata–. Es pot dir que Rosell és el primer president d'un club de futbol que ha estat enderrocat via Twiter.

L'altra síndrome que crec que ha enfonsat Rosell, i que interactua amb l'anterior, és la de la vendetta. Com a catalans ens agrada creure que som de temperament nòrdic, però en realitat responem al caràcter mediterrani, i tot i no equiparar-nos a la rauxa siciliana o sarda, d'aquest caldo n'hi ha prou en l'ADN català. Rosell tenia l'oportunitat amb la seva arrasada electoral de situar-se per sobre de les batalles. I va decidir –tot sigui dit amb l'entusiasme dels seus enemics– mantenir viu l'enfrontament fins a reproduir, amb les mutacions necessàries, una guerra civil que en realitat dura des de fa dècades, amb els noms de Cruyff i Núñez sobreimpresos. Un error greu, segurament per una sobrevaloració de les seves forces, que li ha costat un desgast brutal, i que enfonsa el club en un caïnisme sense aturador.

Algú dirà que interpreto més que analitzo, i que entro en el terreny del caràcter personal del dimissionari president. I segurament deu tenir raó. Però hi ha cops que una decisió històrica com la dimissió d'un president del Barça s'explica més des de la víscera que des de l'estómac. Què hi farem! Coses de l'entorn!