Una mica de llum
El privilegi de ser futbolista. Un estereotip, segurament, però que es pot argumentar i justificar en molts casos. En els de més amunt, bàsicament. Els que han tingut la capacitat, la fortuna i l'encert de guanyar-se una oportunitat –pel camí que sigui– i aprofitar-la. Els que s'han instal·lat en el futbol professional i s'han vist automàticament protegits per unes condicions mínimes que els permeten guanyar-se bé la vida i, encara més important, tenir-ne garanties. El futbol ha canviat i cada vegada mou menys diners. De segona B en avall, la baixada respecte a fa uns anys és abismal. Potser alguns ho interpreten com un drama, però em fa l'efecte que el que no era gaire normal és que un jugador de regional s'endugués sous (o sobresous) que més d'un voldria per la feina que fa. Però a segona A i a primera, i per més retallades que hi hagi, els jugadors encara tenen la tranquil·litat d'uns salaris mínims prou interessants. A segona A és de 60.000 euros bruts –la LFP té la intenció de rebaixar-lo a 54.000– i a primera, del doble. Els clubs cada cop s'hi miren més (per força), i m'imagino que s'anirà multiplicant el nombre de jugadors que s'acosten al sou mínim, cosa que fa uns anys devien ser una excepció. Però tenen aquesta garantia, i amb els seus sous sí que els clubs no hi poden jugar.
Els maldecaps arriben quan no hi ha feina. Què fa un futbolista professional que es queda sense equip? Els mercats es tanquen, i les portes, encara més. És veritat que qualsevol club amb fitxes lliures pot incorporar jugadors en atur –precisament per no perjudicar un professional sense feina–, però n'hi ha pocs que ho aprofiten. I des de finals d'agost, els jugadors que han quedat arraconats han d'esperar fins a aquest mercat d'hivern que es tanca divendres. Moltes setmanes aturats, amb sensacions ben estranyes i dificultats per mantenir una bona rutina d'activitat. Jugadors “fora del mercat professional”, tal com descriuen en els objectius de les sessions que l'associació de futbolistes (AFE) organitza. La vuitena edició s'està fent aquests dies a l'Alfàs (Marina Baixa). I alguns dels 24 jugadors que van començar l'estada ja n'han marxat perquè han trobat equip. Segurament n'hi haurà uns quants més que també tindran sort, almenys si fem cas de les estadístiques de què presumeix el sindicat de futbolistes: dels 250 participants en les anteriors edicions, 198 (voreja el 80%) han trobat equip després de passar per les sessions.
Òbviament, captar l'atenció dels directors esportius –atents a les sessions– és l'objectiu primordial dels futbolistes que han tingut la sort de ser seleccionats per participar en el programa. Les sessions en si, però, també es fixen a fer seguir un ritme d'entrenaments i partits adequat, a fer recuperar la competitivitat als jugadors i a augmentar-los l'autoestima. A fer-los sentir futbolistes. Amb instal·lacions, activitats i material òptim. I amb un cos tècnic ben ampli i preparat, que per alguna raó també està sense feina i que, com els jugadors, sovint es reenganxen després a la seva professió. A vegades ens costa valorar les coses que es fan bé en organismes i col·lectius, i aquesta impulsada per l'AFE n'és una.
Divendres es tanca el mercat d'hivern i pot passar que algun club que s'havia repassat amb una certa distància la llista dels jugadors seleccionats en les sessions s'hi acabi abocant. No seria la primera vegada. Ni serà l'última.