Posem un exemple fictici. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha de deixar el càrrec per algun afer –personal o polític– que l'afecta directament. Què seria el més lògic? Que la vicepresidenta, Joana Ortega, agafés el relleu i acabés la legislatura fins al 2016 o que es convoquessin eleccions? El més normal seria cridar de nou els ciutadans a les urnes, perquè, quan van votar en els últims comicis, no van triar Joana Ortega, sinó Artur Mas. Seria un exemple de transparència i democràcia, tot i que alguns governs, com el de la comunitat valenciana, s'ho han passat pel forro. Quan Francisco Camps va dimitir el 2011, el seu successor va ser de facto Alberto Fabra.

Aquesta hipotètica situació es pot traslladar al serial que es viu a can Barça. Amb Rosell fora de combat, Josep Maria Bartomeu té tota la legitimitat per continuar al càrrec uns mesos més i acabar la temporada per tal de no alterar els bioritmes del club. Però el maig o el juny del 2014 hauria de convocar eleccions. Com deia abans, seria un símptoma de transparència. I no defenso aquest argument perquè estigui a favor d'algun bàndol. No vull que ningú em malinterpreti i pugui pensar que em posiciono amb Joan Laporta, amb Agustí Benedito o amb la junta directiva actual. És una qüestió de lògica.

La mateixa reflexió que amb el possible cas de Mas. Els socis blaugrana van votar massivament Sandro Rosell com a president el mes de juliol del 2010. La seva candidatura va triomfar amb un 61,5% del suport i es va convertir en el president més votat de la història. Però, repeteixo, i no em cansaré de pregonar-ho als quatre vents, la gent es va decantar per una candidatura en funció del cap de cartell. No es va fixar tant en qui era el número dos el número tres del seu equip per més que quan posés el sufragi a l'urna votés una llista determinada i no una persona en concret.

Per tant, la solució és fàcil: eleccions i que es presenti qui vulgui. Bartomeu, Benedito, Laporta, etcètera; i la decisió final la tindrà el soci. Continuar fins al 2016 em sembla que és trair l'esperit de la democràcia. Una altra cosa és que Bartomeu i companyia tinguin la legalitat del seu cantó.

Després hi ha un altre inconvenient a aquesta continuïtat. Si les coses es torcen en el primer equip de futbol –esperem que no sigui així–, les mirades i les ires segurament es dirigiran cap a la llotja, i es pot crear un cisma encara més gran del que hi ha. Solució: celebres eleccions i tanques totes les ferides que puguin supurar.

Això sí, també s'ha de reconèixer que Josep Maria Bartomeu en els seus primers dies de mandat ha demostrat un to dialogant i conciliador, que fa pensar que no tindrà tants maldecaps com Rosell, que va apostar per un altre estil, més tancat i reservat. Si una de les primeres decisions de Rosell va ser menystenir la figura de Johan Cruyff, Bartomeu ja ha destacat tot just arribar a la presidència que l'holandès és “un actiu” del club. I amb Pep Guardiola també ha intentat enterrar la destral de guerra. “Espero que quan acabi la seva etapa al Bayern, pensi com pot ajudar el Barça”, va assegurar Bartomeu en una entrevista recent a RAC1.

També s'ha de tenir en compte que amb la marxa de Rosell, la tensió es rebaixarà, sobretot entre dues divisions del barcelonisme que formen part dels famosos ismes, els rosellistes i els laportistes.