Que el bàsquet no viu el seu millor moment ni econòmicament ni pel que fa a audiències és una realitat fàcilment constatable. Que calen solucions estructurals per millorar el producte i aspirar com a mínim a recuperar uns espectadors que han optat per altres ofertes a l'hora d'invertir el seu temps d'oci és una idea compartida per la majoria dels que, directament o indirecta, es guanyen les garrofes amb l'esport de la cistella. El repte és conegut; el que falten són idees i un consens imprescindible per dur-les a terme.

Al desembre, la lliga ACB va organitzar tres jornades de reflexió sobre el futur de la competició. Vaig tenir l'ocasió d'assistir a la que es va organitzar per copsar l'opinió de representants de mitjans de comunicació i blogs i, ho admeto, em vaig esparverar. I no pas per la diagnosi, que comparteixo, sinó per les propostes fetes per alguns –no tots– companys de professió, que any rere any insisteixen en la necessitat de canviar les normes per fomentar l'espectacle.

Aquesta temporada la lliga ha estrenat normes. Es van anunciar tard i malament, però ja funcionen i, a meitat de la competició, va sent hora de fer-ne un balanç.

Res a dir de totes, menys de la que atorga 14 segons de possessió a l'equip atacant quan captura un rebot ofensiu. Un autèntic despropòsit que converteix la majoria d'aquestes noves possessions –que en realitat, fins que no arriba la pilota al base, són 10 o 12– en un festival de desencerts, tirs precipitats i pilotes perdudes. Resulta com a mínim curiós que s'aposti per fer aquests canvis quan la lliga està més mancada de talent, per la difícil situació econòmica de la gran majoria dels equips. Jugadors joves, alguns estrangers procedents de la lliga universitària, on les possessions són de 35 segons...

La crítica vol ser constructiva. Si cal canviar les normes, que es faci amb cura i precisió, i sobretot tenint en compte l'opinió dels protagonistes. El canvi dels 14 segons és el millor exemple que algunes variacions només serveixen per empobrir el joc.