Les formes

Dimarts ens va visi­tar Josep Maria Bar­to­meu a la redacció que com­par­tim amb El Punt Avui al cen­tre de Bar­ce­lona. Era la penúltima estació –o pot­ser l'última, tant se val– del seu viatge iniciàtic per les tele­vi­si­ons, ràdios i dia­ris del país. L'acom­pa­nyava el direc­tor de comu­ni­cació, Albert Mon­ta­gut. Aus­te­ri­tat en el pro­to­col. Abans de pujar a la quarta planta, el por­ter de l'edi­fici li va dema­nar una foto­gra­fia amb ell, cosa a la qual va acce­dir amb la mateixa ama­bi­li­tat que, poc més tard, ens expli­cava que han encar­re­gat a Toni Freixa que inves­ti­gui d'on pro­ve­nen les fil­tra­ci­ons del cas Ney­mar per que­re­llar-se con­tra qui ho hagi fet.

Empa­tia i deter­mi­nació. Guant de seda i mà de ferro. Aquesta és la sen­sació que trans­met des del minut 1 el nou pre­si­dent del Barça. Res de nou per als que el conei­xen per les seves fun­ci­ons en la direc­tiva blau­grana, dar­re­ra­ment com a vice­pre­si­dent pri­mer de Rosell i, abans, amb Laporta, com a direc­tiu res­pon­sa­ble de les sec­ci­ons del club.

Tinc la impressió que s'equi­voca qui con­fon­gui la sua­vi­tat en les for­mes del fla­mant pre­si­dent, arro­do­ni­des com la seva feso­mia, amb qual­se­vol símptoma de debi­li­tat. Que la cor­di­a­li­tat con­vidi a dir-li Barto en comp­tes de pre­si­dent no vol dir, em sem­bla, que li hagi de tre­mo­lar la mà a l'hora de pren­dre deci­si­ons. La pri­mera prova és, encara que sem­bli una obvi­e­tat, haver accep­tat el càrrec del seu bon amic, després dels atacs, ame­na­ces i pres­si­ons a què van ser sot­me­sos ell i la seva família.

Diu Bar­to­meu que se sent fort per tirar enda­vant el pro­jecte amb què la can­di­da­tura de San­dro Rosell va gua­nyar el 2010 i, en aquesta seva pri­mera set­mana de man­dat, s'ha dedi­cat a pre­di­car arreu que no es mourà ni un mil·límetre del que tenien pro­jec­tat. Punt i seguit, repe­teix com un man­tra. Amb el mateix to afa­ble que es posa en el lloc del soci Jordi Cases –“jo també havia estat un soci crític en l'etapa de Núñez”–, comenta que por­ta­ran als jut­jats el boca­moll que els ha obli­gat a mos­trar els trac­tes amb Ney­mar. Amb un som­riure afa­ble escolta, com qui sent ploure, els que li dema­nen elec­ci­ons anti­ci­pa­des, sigui Joan Laporta, Agustí Bene­dito o Marc Ingla. Se sent legi­ti­mat per aca­bar el man­dat –amb els esta­tuts a la mà, és evi­dent que ho està–, actua en con­seqüència anun­ci­ant que pro­po­sarà la reno­vació del Tata Mar­tino fins al 2016 i deixa clar que es pre­sen­tarà a la ree­lecció. Encara més: es pren el referèndum sobre el nou Camp Nou com una pri­o­ri­tat i ni es plan­te­ja­ria uns comi­cis en el cas que els socis els tom­bes­sin la pro­posta. Sobre una hipotètica reti­rada de la demanda d'acció civil de res­pon­sa­bi­li­tat con­tra Laporta i setze exdi­rec­tius, que ahir es va començar a veure als jut­jats, de moment, ni par­lar-ne. Farà can­vis de “car­tera” a la junta, però no hi haurà cap revo­lució, com ha anun­ciat ell mateix. Bar­to­meu ha promès una cor­dial con­tinuïtat. I diuen, els que fa temps que hi tenen trac­tes, que mai no els ha enga­nyat.