Res és etern. Ja ho sabem. El Barça va deixar ahir el lideratge de la lliga en mans de l'Atlético de Madrid. Ni més ni menys que després de 59 jornades ininterrompudes de situar el color blaugrana al capdavant de la competició futbolística espanyola, una de les més importants del món. I a mi no em trobaran en el curterminisme que impera en molts àmbits del futbol actual. Per això no vull començar aquesta Internada dels dilluns abocant-me a la frustració ni a fer guerra de l'arbre a terra. Deixar el lideratge –esperem que de la manera més breu possible– en mans d'un gran Atlético, que ha demostrat setmana rere setmana que podia aconseguir-ho o, com a mínim, que estava disposat a deixar-s'hi la pell per intentar-ho, no és desmereixedor.

L'Atlético es va trobar ahir amb l'oportunitat i la va aprofitar com ho fa l'equip d'El Cholo Simeone. De manera imparable. L'Atlético va golejar un rival gens senzill com és la Real Sociedad, perquè no li valien només els tres punts. Havia de demostrar que no és una casualitat que sigui el líder i ho va exemplificar rotundament. No hi ha marge per al dubte. Aquells que encara assenyalen els colchoneros com un equip petit amb aspiracions de gran que s'acabarà esgotant van ben errats. L'Atlético és líder en aquest punt de la temporada per mèrits propis, per capacitat del seu entrenador i per una ambició devastadora dels seus jugadors. Que a sobre sigui un exblaugrana com Villa qui marqués el primer dels quatre gols ja és tota una metàfora. En tot cas, un bon homenatge al gran Luis Aragonés. No es pot oblidar que El Savi d'Hortaleza era, sobretot, colchonero i va passar pel Camp Nou sense gaire encert. Com ahir va estar l'equip contra el València. En tot cas, reitero que cedir el lideratge després de 59 jornades, d'entrada, fa necessari reivindicar aquesta dada. Que demostra la gran capacitat d'aquest Barça.

Tampoc crec que sigui rellevant que el Barça hagi cedit el lideratge tot just al Camp Nou. Perdre davant l'afició sempre és un mal tràngol, més encara quan el Barça estava a punt d'arribar als dos anys sense perdre al seu estadi. No perdia des de l'abril del 2012. Però tinc la sensació que els mals d'aquest equip no tenen seu fixa.

I encara menys que un mediocre Real Madrid, sempre perillós, és veritat, però des del meu punt de vista amb una trajectòria amb Ancelotti totalment erràtica i gens reeixida, s'hagi pogut apuntar a la festa atrapant els blaugrana fent un ensurt al dur feu de l'Athletic de Bilbao amb l'empat al nou San Mamés –un cop més, el Madrid, sense fer un gran partit, es va endur premi–. Al cap i a la fi, tot i perdre el lideratge i compartir el segon i el tercer lloc amb el Madrid, igualats a punts, matemàticament, per difícil que sigui, el Barça depèn d'ell mateix a hores d'ara i guanyant tots els partits, inclosos els dos equips madrilenys, seria campió.

El que sí que em sembla rellevant, i preocupant, i ja ho vaig assenyalar després de l'empat al Vicente Calderón, és que els de Tata Martino no sembla que discerneixin adequadament la importància dels partits. Tots valen tres punts, és cert, però són aquells que marquen la diferència els que situen un equip en el camí dels títols. I al Vicente Calderón el Barça no va fer un mal partit, però hauria d'haver marcat la diferència. I no ho va fer. Igual que no es marca la diferència clavant nou gols al Llevant en els dos partits de copa, sinó evitant un empat en la lliga en un moment clau i deixant-se dos punts vitals.

El que va passar dissabte al Camp Nou és un símptoma més d'aquesta malaltia. No per la derrota, sinó per la incapacitat manifesta de rematar el partit durant una bona primera part. Deixar-se empatar i després desconnectar en el segon temps sense la més mínima capacitat de controlar el partit, i sense aspirar en cap cas a la remuntada després que el València s'avancés és simplement una desídia. I potser a can Barça ja n'hi ha hagut prou, de dimissions als despatxos perquè també s'instauri aquesta manera de fer al terreny de joc.

Ja els dic que no sóc derrotista. Que crec que aquest continua sent un gran Barça que aspira a tot. Però d'una vegada cal posar a lloc les prioritats i saber que ara cada partit és una final. Començant per la Real Sociedad en la copa i el City en la Champions, però també tots i cadascun dels partits de lliga fins a final de temporada. Perquè crec que cal valorar les fites aconseguides per aquest Barça, però sense oblidar les lliçons del gran Aragonés: “El futbol no té passat ni futur, només present. El futbol és guanyar i guanyar i tornar a guanyar.” Fins a l'infinit, i més enllà.