Res és etern. Ja ho sabem. El Barça va dei­xar ahir el lide­ratge de la lliga en mans de l'Atlético de Madrid. Ni més ni menys que després de 59 jor­na­des inin­ter­rom­pu­des de situar el color blau­grana al cap­da­vant de la com­pe­tició fut­bolística espa­nyola, una de les més impor­tants del món. I a mi no em tro­ba­ran en el cur­ter­mi­nisme que impera en molts àmbits del fut­bol actual. Per això no vull començar aquesta Inter­nada dels dilluns abo­cant-me a la frus­tració ni a fer guerra de l'arbre a terra. Dei­xar el lide­ratge –espe­rem que de la manera més breu pos­si­ble– en mans d'un gran Atlético, que ha demos­trat set­mana rere set­mana que podia acon­se­guir-ho o, com a mínim, que estava dis­po­sat a dei­xar-s'hi la pell per inten­tar-ho, no és des­me­rei­xe­dor.

L'Atlético es va tro­bar ahir amb l'opor­tu­ni­tat i la va apro­fi­tar com ho fa l'equip d'El Cholo Sime­one. De manera impa­ra­ble. L'Atlético va gole­jar un rival gens sen­zill com és la Real Soci­e­dad, perquè no li valien només els tres punts. Havia de demos­trar que no és una casu­a­li­tat que sigui el líder i ho va exem­pli­fi­car rotun­da­ment. No hi ha marge per al dubte. Aquells que encara asse­nya­len els colc­ho­ne­ros com un equip petit amb aspi­ra­ci­ons de gran que s'aca­barà esgo­tant van ben errats. L'Atlético és líder en aquest punt de la tem­po­rada per mèrits pro­pis, per capa­ci­tat del seu entre­na­dor i per una ambició devas­ta­dora dels seus juga­dors. Que a sobre sigui un exblau­grana com Villa qui marqués el pri­mer dels qua­tre gols ja és tota una metàfora. En tot cas, un bon home­natge al gran Luis Ara­gonés. No es pot obli­dar que El Savi d'Hor­ta­leza era, sobre­tot, colc­ho­nero i va pas­sar pel Camp Nou sense gaire encert. Com ahir va estar l'equip con­tra el València. En tot cas, rei­tero que cedir el lide­ratge després de 59 jor­na­des, d'entrada, fa neces­sari rei­vin­di­car aquesta dada. Que demos­tra la gran capa­ci­tat d'aquest Barça.

Tam­poc crec que sigui relle­vant que el Barça hagi cedit el lide­ratge tot just al Camp Nou. Per­dre davant l'afició sem­pre és un mal tràngol, més encara quan el Barça estava a punt d'arri­bar als dos anys sense per­dre al seu estadi. No per­dia des de l'abril del 2012. Però tinc la sen­sació que els mals d'aquest equip no tenen seu fixa.

I encara menys que un medi­o­cre Real Madrid, sem­pre perillós, és veri­tat, però des del meu punt de vista amb una tra­jectòria amb Ance­lotti total­ment erràtica i gens reei­xida, s'hagi pogut apun­tar a la festa atra­pant els blau­grana fent un ensurt al dur feu de l'Ath­le­tic de Bil­bao amb l'empat al nou San Mamés –un cop més, el Madrid, sense fer un gran par­tit, es va endur premi–. Al cap i a la fi, tot i per­dre el lide­ratge i com­par­tir el segon i el ter­cer lloc amb el Madrid, igua­lats a punts, matemàtica­ment, per difícil que sigui, el Barça depèn d'ell mateix a hores d'ara i gua­nyant tots els par­tits, inclo­sos els dos equips madri­lenys, seria campió.

El que sí que em sem­bla relle­vant, i pre­o­cu­pant, i ja ho vaig asse­nya­lar després de l'empat al Vicente Cal­derón, és que els de Tata Mar­tino no sem­bla que dis­cer­nei­xin ade­qua­da­ment la importància dels par­tits. Tots valen tres punts, és cert, però són aquells que mar­quen la diferència els que situen un equip en el camí dels títols. I al Vicente Cal­derón el Barça no va fer un mal par­tit, però hau­ria d'haver mar­cat la diferència. I no ho va fer. Igual que no es marca la diferència cla­vant nou gols al Lle­vant en els dos par­tits de copa, sinó evi­tant un empat en la lliga en un moment clau i dei­xant-se dos punts vitals.

El que va pas­sar dis­sabte al Camp Nou és un símptoma més d'aquesta malal­tia. No per la der­rota, sinó per la inca­pa­ci­tat mani­festa de rema­tar el par­tit durant una bona pri­mera part. Dei­xar-se empa­tar i després des­con­nec­tar en el segon temps sense la més mínima capa­ci­tat de con­tro­lar el par­tit, i sense aspi­rar en cap cas a la remun­tada després que el València s'avancés és sim­ple­ment una desídia. I pot­ser a can Barça ja n'hi ha hagut prou, de dimis­si­ons als des­pat­xos perquè també s'ins­tauri aquesta manera de fer al ter­reny de joc.

Ja els dic que no sóc der­ro­tista. Que crec que aquest con­ti­nua sent un gran Barça que aspira a tot. Però d'una vegada cal posar a lloc les pri­o­ri­tats i saber que ara cada par­tit és una final. Començant per la Real Soci­e­dad en la copa i el City en la Cham­pi­ons, però també tots i cadas­cun dels par­tits de lliga fins a final de tem­po­rada. Perquè crec que cal valo­rar les fites acon­se­gui­des per aquest Barça, però sense obli­dar les lliçons del gran Ara­gonés: “El fut­bol no té pas­sat ni futur, només pre­sent. El fut­bol és gua­nyar i gua­nyar i tor­nar a gua­nyar.” Fins a l'infi­nit, i més enllà.