La gestió dels rep­tes marca la mag­ni­tud dels pro­jec­tes. Hi ha qui els veu com una tanca ina­bas­ta­ble de superar i es paren a dis­cu­tir sobre les cau­ses que ens han por­tant davant l'obs­ta­cle i retreure's les deci­si­ons errònies. N' hi ha d'altres que recla­men man­te­nir les matei­xes estratègies de sem­pre, mal­grat que el llistó sigui més alt i es tombi tan­tes vega­des com se salti. D'exem­ples d'aques­tes postu­res, espe­ci­al­ment en l'entorn, en podem reco­llir a cabas­sos des de prin­cipi de tem­po­rada i els dub­tes han aug­men­tat arran d'un parell de resul­tats nega­tius del Bar­ce­lona en la lliga. (Pot­ser ani­ria bé pen­jar un car­tell al Camp Nou amb la frase amb què Billy Shankly, entre­na­dor del Liver­pool, dei­xava clar quin tipus de segui­dors neces­si­tava l'equip d'Anfi­eld, de fet qual­se­vol equip: “Si no ens pots donar suport quan empa­tem o per­dem, no ens donis suport quan gua­nyem.”).

Hi ha una ter­cera via: que el repte t'esti­muli i bus­car solu­ci­ons per superar els entre­bancs, ja siguin cojun­tu­rals o estruc­tu­rals. La recerca i la pro­va­tura en con­tra­po­sició a la inèrcia i l'immo­bi­lisme. Però plan­te­jada des de l'anàlisi pro­funda, d'una auto­a­va­lu­ació cons­tant, no a par­tir de lec­tu­res sim­plis­tes, com les dels que diuen que si s'encai­xen gols la culpa és de la defensa. Serien els matei­xos que els asse­nya­la­ries la lluna i mira­rien el dit. Els matei­xos que s'entes­ten a defen­sar clixés que van ser­vir i ara pot­ser ja no són tan útils. O que no veuen que hi ha juga­dors, com Xavi, per exem­ple, que neces­si­ten dosi­fi­car-se per man­te­nir el ritme bru­tal que hi ha en molts par­tits. I es quei­xen que el subs­ti­tu­ei­xin, sense tenir el nivell de conei­xe­ment del meca­nisme intern que Gerardo Mar­tino fa ser­vir de patró per diri­gir el grup, que és qui té més bona infor­mació i està en millor dis­po­sició per pren­dre deci­si­ons.

En aquest sen­tit, els dos resul­tats adver­sos també han fet aixe­cat el dit i la veu als que bran­den estadísti­ques sobre el fet que aquests hagin coin­ci­dit amb una posició més endar­re­rida de Messi, més allu­nyat de l'àrea contrària, poten­ci­ant la recerca de l'última pas­sada per sobre de la defi­nició. Hi ha qui treu con­clu­si­ons massa pre­ci­pi­ta­des perquè de moment no sabem si és una aposta lli­gada a una situ­ació pun­tual (per recu­pe­rar a poc a poc l'explo­si­vi­tat de Messi en les seves arran­ca­des) o si bé és un canvi estruc­tu­ral (com el del pas de la banda a fals 9) i veure quin efecte té i de quins retocs anirà acom­pa­nyat (Ney­mar en punta d'atac?, Ale­xis com a davan­ter cen­tre clàssic?, etcètera). Els can­vis i els ajus­tos han de fer el seu recor­re­gut i, tot i que ja sabem que a l'elit es viu dels resul­tats, tot té el seu temps. Si durant els anys de Guar­di­ola, far­cits de tri­omfs, ningú es va aban­do­nar a la fri­vo­li­tat, als judi­cis ràpids i teme­ra­ris i es va res­pec­tar el culte al tre­ball, ara, quan el Barça enceta la part més atrac­tiva de la tem­po­rada amb tots els títols a l'abast seria injust no fer el mateix només per un parell de mals resul­tats que poden aca­bar sent acci­den­tals.