“Digui al negre que vostè és millor”

Dis­sabte, el món del fut­bol va rebre un cop duríssim. La pèrdua de Luis Ara­gonés va supo­sar una notícia que ningú volia assi­mi­lar. I és que la figura d'Ara­gonés anava més enllà de les pis­sar­res, els títols i les ban­que­tes. Sem­pre lli­gat a l'Atlético de Madrid, El Sabio de Hor­ta­leza va tenir una car­rera bri­llant com a fut­bo­lista al Vicente Cal­derón, va res­ca­tar l'equip de l'infern de la segona divisió i va mode­lar un jove juga­dor que va aca­bar sent l'ídol de l'Atlético: Fer­nando Tor­res. Segu­ra­ment, però, el gran èxit de Luis va ser aga­far un gra­pat de juga­dors des­fets per les cons­tants decep­ci­ons i con­ver­tir-lo en una màquina de fer fut­bol. Després de caure der­ro­tats en els vui­tens de final en el mun­dial del 2006 con­tra la França de Zidane, la selecció espa­nyola va fer un gir total. Ara­gonés va enten­dre per­fec­ta­ment que l'única manera de gua­nyar era posant a la gespa tots els bons. Va col·locar Mar­cos Senna com a pilar i el va envol­tar de petits que toca­ven i toca­ven la pilota fins a arri­bar a la por­te­ria rival. L'Euro­copa del 2008 va ser un punt d'inflexió. El selec­ci­o­na­dor va pres­cin­dir, entre d'altres, de Raúl i va donar les reg­nes del joc a Xavi. Quarts de final con­tra Itàlia i tot es deci­dia en els penals. Si haguéssim fet cas dels pre­ce­dents, el més nor­mal hau­ria estat que Espa­nya hagués tor­nat a casa. Però no. La men­ta­li­tat havia can­viat. Els juga­dors començaven a creure que ells també podien asso­lir grans fites. Totes aques­tes lliçons, aquest incre­ment de con­fiança dels fut­bo­lis­tes de la selecció girava al vol­tant d'una idea: és pre­fe­ri­ble tenir al camp juga­dors menuts que man­tin­guin la pilota i sàpiguen què fer-ne, que no pas atle­tes que hi cor­rin al dar­rere. “Quan arribi a Lon­dres, digui al negre [Thi­erry Henry] que vostè [Reyes] és millor juga­dor que ell.” Aquesta escri­das­sada pública va aixe­car molt de rebom­bori, sobre­tot en la premsa britànica. Més enllà de les parau­les, el mis­satge del tècnic era clar i directe: els juga­dors espa­nyols no tenien res a enve­jar a altres estre­lles mun­di­als. Havien de can­viar la men­ta­li­tat. I ho va acon­se­guir. Aquesta és la gran herència de Luis.