La pertinença a un club es fonamenta en una passió visceral difícil de raonar. Som el que som i no hi ha marge de negociació. Podem vendre l'ànima, però mai canviarem de samarreta. És més, a les èpoques de fredor amb l'equip, no busquem el plaer en llençols forans, simplement ens mantenim cèlibes esguardant temps millors. És segurament per aquesta vehemència amb què vivim la fidelitat al club, que esperpents com les circumstàncies que han envoltat la sortida de Rosell ens exhorten a foragitar els mercaders del temple. I la pregunta per localitzar aquests comerciants d'emocions és: què té la presidència del Barça que escalfi tantes braguetes? Segurament la resposta la canta Bruce Springsteen a l'èpica Badlans amb allò de “Poor man wanna be rich, rich man wanna be king, and the king ain't satisfied until he rules everything.” Punyent i transparent: quan els diners ja no et fan suar, necessites la barreja mesurada de poder i notorietat pública per detectar la plenitud perduda en la rutina diària. En Bartomeu, personatge aparentment més transparent que el seu predecessor, ho va explicar molt bé quan va afirmar que ningú dubtava davant l'eventualitat d'ocupar la presidència del Barça. Ell es referia segurament a la màxima laportiana dels millors anys de la nostra vida, però darrere d'aquesta afirmació s'amaguen mocions de censures, guerres llardoses, dimissions electorals, cops de colze per encalçar el relleu, auditories compulsives, pactes per no aixecar la catifa, filtracions a la premsa, deler de passar a la història, etc. I amb això no dic que les juntes siguin poc productives, al contrari, però l'anhel real per ocupar la llotja no sol ser un mer amor als colors: és la cirera necessària per decorar el pastís de l'ambició personal. I després d'haver llegit això m'acusaràs de demagog i em diràs que tot el que explico ha existit sempre. I sí, tindràs raó, però et contestaré amb el rostre compungit que si no veig la merda dormo més tranquil, perquè al cap i a la fi, a ningú li agrada saber-se titella d'un ego desbordat. I Joan Gaspart? És un cas concret diferent a l'exposat que donaria per a una altra columna.