El motiu pel qual els posa tan calents

La per­ti­nença a un club es fona­menta en una passió vis­ce­ral difícil de rao­nar. Som el que som i no hi ha marge de nego­ci­ació. Podem ven­dre l'ànima, però mai can­vi­a­rem de samar­reta. És més, a les èpoques de fre­dor amb l'equip, no bus­quem el plaer en llençols forans, sim­ple­ment ens man­te­nim cèlibes esguar­dant temps millors. És segu­ra­ment per aquesta vehemència amb què vivim la fide­li­tat al club, que esper­pents com les cir­cumstàncies que han envol­tat la sor­tida de Rosell ens exhor­ten a fora­gi­tar els mer­ca­ders del tem­ple. I la pre­gunta per loca­lit­zar aquests comer­ci­ants d'emo­ci­ons és: què té la pre­sidència del Barça que escalfi tan­tes bra­gue­tes? Segu­ra­ment la res­posta la canta Bruce Springs­teen a l'èpica Bad­lans amb allò de “Poor man wanna be rich, rich man wanna be king, and the king ain't satis­fied until he rules everyt­hing.” Punyent i trans­pa­rent: quan els diners ja no et fan suar, neces­si­tes la bar­reja mesu­rada de poder i noto­ri­e­tat pública per detec­tar la ple­ni­tud per­duda en la rutina diària. En Bar­to­meu, per­so­natge apa­rent­ment més trans­pa­rent que el seu pre­de­ces­sor, ho va expli­car molt bé quan va afir­mar que ningú dub­tava davant l'even­tu­a­li­tat d'ocu­par la pre­sidència del Barça. Ell es refe­ria segu­ra­ment a la màxima lapor­ti­ana dels millors anys de la nos­tra vida, però dar­rere d'aquesta afir­mació s'ama­guen moci­ons de cen­su­res, guer­res llar­do­ses, dimis­si­ons elec­to­rals, cops de colze per encalçar el relleu, audi­to­ries com­pul­si­ves, pac­tes per no aixe­car la catifa, fil­tra­ci­ons a la premsa, deler de pas­sar a la història, etc. I amb això no dic que les jun­tes siguin poc pro­duc­ti­ves, al con­trari, però l'anhel real per ocu­par la llotja no sol ser un mer amor als colors: és la cirera necessària per deco­rar el pastís de l'ambició per­so­nal. I després d'haver lle­git això m'acu­saràs de dema­gog i em diràs que tot el que explico ha exis­tit sem­pre. I sí, tindràs raó, però et con­tes­taré amb el ros­tre com­pun­git que si no veig la merda dormo més tran­quil, perquè al cap i a la fi, a ningú li agrada saber-se tite­lla d'un ego des­bor­dat. I Joan Gas­part? És un cas con­cret dife­rent a l'expo­sat que dona­ria per a una altra columna.