El partit d'ahir al Camp Nou va servir al Barça per encarrilar la semifinal de copa i posar un peu en la primera final de la temporada. Una victòria necessària per reconciliar-se amb el Camp Nou -tot i la buidor a la grada- només quatre dies després de la desfeta –no cal exagerar, però va ser alguna cosa més que una derrota– contra el València. I també, malgrat les excessives ocasions malbaratades, va servir per evidenciar que allò de dissabte passat va ser un accident i que l'equip trobarà la forma de centrar-se en els partits decisius de la temporada, que ara ho seran gairebé tots, començant pel d'ahir, continuant pel de diumenge a Sevilla i acabant amb l'enfrontament de Champions contra el Manchester City.

Però més enllà del que acabi passant al terreny de joc en els pròxims partits, no podem perdre de vista la dimensió d'aquest Barça. El FC Barcelona és un dels clubs més grans del món. Ho avalen els seus resultats esportius, la immensa potència poliesportiva que el fan gairebé únic en aquest àmbit, la capacitat econòmica, la projecció internacional que l'ha situat com un dels clubs globals del món, la dimensió social i nacional que ja sabem que li comporta la definició de “Més que un club”, etc. Però crec que en aquesta llarga llista d'atributs cal destacar com un valor afegit, malgrat els innombrables problemes que genera, la seva forta pluralitat.

La inestabilitat és un element consubstancial en el Barça. Un fet que s'ha traduït en les últimes setmanes, ni més ni menys, que en la dimissió del president Sandro Rosell i la seva substitució per Josep Maria Bartomeu. Els motius són els que són, alguns s'han conegut i altres probablement no. Ja han estat àmpliament analitzats i jo mateix n'he parlat, però no és l'objecte d'aquest article insistir-hi. Sinó simplement posar negre sobre blanc la força que té la pugna social a can Barça en un xoc constant de forces múltiples i contraposades. Que a més contrasta especialment amb la dinàmica autocràtica que presideix el Real Madrid de Florentino Pérez.

I fruit de tot plegat, el barcelonisme continuarà vivint una etapa d'alt voltatge institucional. Tampoc és la intenció d'aquestes línies entrar a discutir si calen eleccions anticipades o és adequat que l'actual junta acabi el mandat fins al 2016. Els estatuts permeten el que permeten, i la resta entra en el marge de les opinions. Però el que sí puc augurar és que encara que no hi hagi avançament electoral, a partir de l'estiu vinent s'obrirà un procés de moviment preelectoral que pot ser alhora convuls però apassionant.

Bartomeu ja ha deixat clara la seva predisposició a presentar-se a les eleccions com a continuisme de l'actual projecte. I ahir Sergi Sol revelava en una magnífica crònica la seva conversa amb Joan Laporta en què l'expresident manifesta la voluntat decidida de tornar a aspirar a dirigir el club, i a més el periodista descriu perfectament l'ímpetu que impera en l'ànim de Laporta per afrontar el repte electoral. Però que ningú s'equivoqui. Aquest no serà un enfrontament exclusiu entre allò que s'ha anomenat laportisme i rosellisme. La fractura que es va produir en la junta de Laporta va ser múltiple, i es pot augurar que sorgeixi algun altre candidat relacionat amb exmembres, com ara Ferran Soriano. Moviments per aconseguir posicions mediàtiques, n'hi ha, i no és gens descartable que s'opti per la via d'un candidat marcat per aquest vessant mediàtic. I dins de la fragmentació del poder blaugrana constituït tampoc es pot descartar que algun membre de l'actual junta de Bartomeu –que, per cert, també va formar part de la directiva de Laporta– acabi impulsant alguna candidatura alternativa a la de l'actual president.

A més, cal tenir en compte Agustí Benedito, el candidat revelació de les darreres eleccions, que va aconseguir la segona posició darrere Rosell. Fa anys que es prepara per aspirar a la presidència i costa trobar una penya o un entorn blaugrana arreu del país que no hagi tingut la visita de Benedito amb una xerrada, un sopar o una reunió amb socis i penyistes. I encara hi ha opcions que es poden sumar a la pugna, com ara la conformació d'una candidatura interessant que un grup de barcelonistes cada cop més nodrit poden acabar configurant a l'entorn de Santiago Salvat.

Diversitat en estat pur gens fàcil de gestionar però que és la realitat del barcelonisme. Queda molt de temps, i com sempre la pilota hi tindrà molt a dir. Però els asseguro que a partir de l'estiu ens hem de preparar per a una pugna de dos anys en què finalment seran els socis qui decidiran, però que serà apassionant per al conjunt del barcelonisme.