Després de perdre un partit que el seu equip tenia guanyat, a Luis Aragonès –un tipus que personificava una manera d'entendre el futbol molt autèntica– un periodista li va preguntar: “Aquesta és la grandesa del futbol, eh mister?” Un tòpic al qual l'entrenador madrileny, que va morir la setmana passada, va respondre: “No sé si serà la grandesa, però a mi m'ha quedat cara de gilipollas.”

La mateixa cara de babau que devia fer aquell dia El Sabio de Hortaleza, era la que va dibuixar el meu rostre (i suposo que els d'uns quants milers de barcelonistes) dissabte passat a quarts de sis de la tarda. Com s'explica que un equip que afrontava el primer tram decisiu de la temporada havent assolit el seu millor moment de forma, amb la frescor necessària per aplicar el nostre abecé futbolístic (circulació ràpida, mobilitat, desequilibri i pressió), a partir del minut 30 de la primera part contra el València comencés a desconnectar-se fins a acabar diluït, en una segona part esperpèntica? És un tema mental, només? És que no podem aguantar tres partits seguits a un ritme intens?...

Són preguntes que el mateix Tata Martino encara es deu estar fent. Desconcertat i en un gest propi d'un entrenador que es refia molt dels codis no escrits que funcionen en això del futbol (un món, en essència, primari i visceral), Martino va alinear contra la Real Sociedad el mateix equip (amb Pinto per Valdés) que havia perdut contra el València. Era qüestió de “reivindicar” (tot i que ell va dir que no era ben bé això, de fet és la paraula que va fer servir per explicar-ho). Deixant de banda el primer quart d'hora (en què semblava que estiguéssim escrivint el manual de com no s'ha de sortir a jugar una eliminatòria de copa), l'equip va respondre al gest del seu entrenador mostrant una bona actitud, esforçant-se a moure la pilota amb rapidesa i elaborant atacs amb maneres que no acostuma, com les centrades (una altra cosa és que després no hi hagués ningú al lloc de rematar-les) i els xuts des de fora l'àrea (un recurs de calaix, però que ja sabem que atempta contra el model). La sensació, però, –si més no la meva–, és que amb aquestes prestacions és més que possible que n'hi hagi prou per eliminar un equip tovet com la Real però, francament, per continuar lluitant per la lliga i, sobretot, per afrontar els vuitens de la Champions, fem curt. Si no vau veure el partit City -Chelsea (Mourinho va donar una lliçó tàctica a Pellegrini), no us deixeu enganyar: si nosaltres juguem contra els de Manchester com ho vam fer dimecres contra els de Sant Sebastià, ens faran molta pupa; allà i aquí.

Però, que carall, a mi em costa molt poc il·lusionar-me amb el Barça. No em considero un il·lús (penso que és molt més urgent remodelar a fons la plantilla del primer equip que no pas fer un nou Camp Nou), però, qui m'assegura que contra el Sevilla no podem recuperar la que actualment és la nostra millor versió possible, la d'abans del fatídic minut 30 contra el València? Partit a partit, i creuant els dits. És el que hi ha.