Després de per­dre un par­tit que el seu equip tenia gua­nyat, a Luis Ara­gonès –un tipus que per­so­ni­fi­cava una manera d'enten­dre el fut­bol molt autèntica– un peri­o­dista li va pre­gun­tar: “Aquesta és la gran­desa del fut­bol, eh mis­ter?” Un tòpic al qual l'entre­na­dor madri­leny, que va morir la set­mana pas­sada, va res­pon­dre: “No sé si serà la gran­desa, però a mi m'ha que­dat cara de gili­po­llas.”

La mateixa cara de babau que devia fer aquell dia El Sabio de Hor­ta­leza, era la que va dibui­xar el meu ros­tre (i suposo que els d'uns quants milers de bar­ce­lo­nis­tes) dis­sabte pas­sat a quarts de sis de la tarda. Com s'explica que un equip que afron­tava el pri­mer tram deci­siu de la tem­po­rada havent asso­lit el seu millor moment de forma, amb la fres­cor necessària per apli­car el nos­tre abecé fut­bolístic (cir­cu­lació ràpida, mobi­li­tat, dese­qui­li­bri i pressió), a par­tir del minut 30 de la pri­mera part con­tra el València comencés a des­con­nec­tar-se fins a aca­bar diluït, en una segona part esperpèntica? És un tema men­tal, només? És que no podem aguan­tar tres par­tits seguits a un ritme intens?...

Són pre­gun­tes que el mateix Tata Mar­tino encara es deu estar fent. Des­con­cer­tat i en un gest propi d'un entre­na­dor que es refia molt dels codis no escrits que fun­ci­o­nen en això del fut­bol (un món, en essència, pri­mari i vis­ce­ral), Mar­tino va ali­near con­tra la Real Soci­e­dad el mateix equip (amb Pinto per Valdés) que havia per­dut con­tra el València. Era qüestió de “rei­vin­di­car” (tot i que ell va dir que no era ben bé això, de fet és la paraula que va fer ser­vir per expli­car-ho). Dei­xant de banda el pri­mer quart d'hora (en què sem­blava que estiguéssim escri­vint el manual de com no s'ha de sor­tir a jugar una eli­mi­natòria de copa), l'equip va res­pon­dre al gest del seu entre­na­dor mos­trant una bona acti­tud, esforçant-se a moure la pilota amb rapi­desa i ela­bo­rant atacs amb mane­res que no acos­tuma, com les cen­tra­des (una altra cosa és que després no hi hagués ningú al lloc de rema­tar-les) i els xuts des de fora l'àrea (un recurs de calaix, però que ja sabem que atempta con­tra el model). La sen­sació, però, –si més no la meva–, és que amb aques­tes pres­ta­ci­ons és més que pos­si­ble que n'hi hagi prou per eli­mi­nar un equip tovet com la Real però, fran­ca­ment, per con­ti­nuar llui­tant per la lliga i, sobre­tot, per afron­tar els vui­tens de la Cham­pi­ons, fem curt. Si no vau veure el par­tit City -Chel­sea (Mou­rinho va donar una lliçó tàctica a Pelle­grini), no us dei­xeu enga­nyar: si nosal­tres juguem con­tra els de Manc­hes­ter com ho vam fer dime­cres con­tra els de Sant Sebastià, ens faran molta pupa; allà i aquí.

Però, que carall, a mi em costa molt poc il·lusi­o­nar-me amb el Barça. No em con­si­dero un il·lús (penso que és molt més urgent remo­de­lar a fons la plan­ti­lla del pri­mer equip que no pas fer un nou Camp Nou), però, qui m'asse­gura que con­tra el Sevi­lla no podem recu­pe­rar la que actu­al­ment és la nos­tra millor versió pos­si­ble, la d'abans del fatídic minut 30 con­tra el València? Par­tit a par­tit, i cre­uant els dits. És el que hi ha.