En Pol passa 250 dies a l'any fora de casa. La Queralt viu en un hivern continu, a la recerca del fred, de Colorado a Nova Zelanda. L'Ander ha fet en els últims quatre anys màsters a la Gran Bretanya, Suïssa i Àustria. L'Adrià s'ha traslladat a viure al Canadà i l'Àlex, a Suïssa. En Pol Carreras, la Queralt Castellet, l'Ander Mirambell, l'Adrià Díaz i l'Àlex Puente, com també la Laura Orgué i en Ferran Terra, conformen la representació catalana en els Jocs Olímpics d'hivern que es van inaugurar ahir a Sotxi i exemplifiquen com ningú els sacrificis que ha de fer un esportista d'aquí per dedicar-se plenament als esports de neu i de gel. Són els supervivents d'aquest cicle olímpic. El surfista de neu Rubèn Vergés va caure de la llista a última hora quan no va aconseguir el resultat esperat en les proves de classificació. I d'altres, com l'Andrea Jardí i en Xavier Salarich, han acabat llançant la tovallola i han deixat l'esquí de competició afectats per l'impacte de les retallades dels ajuts públics. Excepte Castellet, amb possibilitats reals de pujar al podi en l'especialitat de migtub de surf de neu, la resta tenen l'accés a les places d'honor gairebé impossible. De fet, per a alguns, haver arribat fins a Sotxi és quasi una heroïcitat. Pol Carreras, per exemple, no ha rebut cap ajut de la federació espanyola i ha pogut resistir gràcies al suport econòmic de la seva família i a una campanya de micromecenatge. Ander Mirambell, tot un pioner en el tobogan (skeleton), no ha passat per les situacions estrafolàries dels seus inicis, abans de Vancouver 2010, però tampoc ha tingut l'estabilitat necessària per la seva preparació, i ha hagut d'anar deambulant per diferents federacions europees. Per als interessats en les seves peripècies, segur que gaudiran llegint Rompiendo el hielo, el llibre que presentarà quan torni de la seva segona experiència olímpica.

Segur que per a qualsevol dels set esportistes catalans que a partir d'avui mateix competeixen a Sotxi –Laura Orgué debuta en l'esquí de fons– va suposar un revés que Barcelona aparqués el seu projecte olímpic fins més enllà del 2022. Eren conscients que hauria suposat un estímul del tot necessari per impulsar totes les modalitats d'esports d'hivern. A pesar que la mesura els pugui perjudicar personalment, la majoria han acceptat la decisió amb esportivitat, tal com ha anat apareixent en les entrevistes prèvies als Jocs que ha publicat aquest diari. Consideren que abans d'aspirar a un repte olímpic cal treballar no només en instal·lacions, sinó en l'esport de base, amb circuits de competició i en la preparació de tècnics qualificats per disposar d'un gros més important d'esportistes. La flama olímpica, però, no s'ha apagat del tot, i per revifar-la, la nova cara visible de l'oficina dels Jocs d'hivern de Barcelona, la tinenta d'Esports, Maite Fandos, acompanyada per Òscar Grau, es traslladarà dimecres vinent a Sotxi per conèixer de primera mà l'experiència russa. Convidats per la fundació que agrupa les ciutats olímpiques, viuran durant set dies els Jocs in situ, coneixeran les instal·lacions, especialment les de gel, donaran suport als esportistes del país i es reuniran amb diversos integrants de la família olímpica, tant del COE com del COI. Veurem quines conclusions en treuen. En tot cas, segur que el projecte megalòman i personal de Vladimir Putin, els Jocs més cars de la història amb un pressupost de 37.000 milions d'euros, més de quatre vegades del que havien programat, no és ni, de bon tros, traslladable a la capital catalana i al Pirineu.