Els he de confessar que m'agrada esquiar i seguir l'eslàlom, i que també he comès la temeritat de fer el descens d'una pista olímpica per on els especialistes fan lliscar la física per l'esmolat de la bogeria. De vertigen, d'adrenalina projectada al capciró d'un campanar despuntant al fons d'un diorama lluminós. Si la mort, o l'altra banda, té un punt de llum que atrau, puc ben dir que l'he vista de passada. En fi, que sóc a Sotxi, a les Olimpíades, des de casa.

Posats a ser transcendentals, també els puc dir que he fet el pas del Brenner, Trento enllà, on diuen que la gent és culta, rica, desvetllada i etc., i que abans d'arribar a Mauthausen m'he aturat a Bolzano per veure l'Ötzi, la mòmia humana més antiga, i que fa cap a 5.300 anys que dorm el son dels justos –ara en una suite frigorífica amb una finestreta com una televisió inversa inclosa–. En fi, tornem-hi, que el pas lent dels humans primaris també m'atrau com el mirall d'una arruga que comença.

I així, arribem a avui, quan fa poques hores que el senyor Putin ha estrenat els Jocs Olímpics de l'hivern de Rússia, i encara el veig al costat de l'alcaldessa de la vila olímpica, la multillorejada saltadora de perxa Ielena Isinbàieva, que es va queixar perquè alguns dels seus col·legues esportistes s'havien pintat les ungles amb els colors dels gais i de les lesbianes. No, no sóc pas gai, ni lesbiana, que sàpiga; però què volen que els digui, trobo més civilitzada la barreja de colors que la uniformitat dels esportistes al so de la fanfara.

Les lleis de la moral, les de la xaria, com les del mercat i de l'equilibri de forces, poden alçar tota una vila olímpica en un fangar com una piràmide en un desert de sorra, i bastir organismes internacionals farcits de prebendes i criar pseudoesportistes amb el ventre perquè ens distreguin força... però què volen que els digui, si l'honor rau en el solc dels qui esquiven la inversió dels primaris.