La derrota de l'Atlético de Madrid contra l'Almeria havia deixat el partit d'ahir del Barça com una oportunitat única per corregir l'error comès contra el València i recuperar el lideratge. Però no era ni de bon tros un repte fàcil. El Sevilla lluita per intentar entrar en les places europees de la classificació i el Sánchez Pizjuán s'ha caracteritzat habitualment per ser un escenari difícil per al Barça. Només cal recordar la visita de la temporada passada, en què els de Tito Vilanova van guanyar, però amb una remuntada èpica en l'últim minut després de perdre 2-0. Si la cosa ja era prou complicada per ella mateixa, el temporal que va caure durant tot el partit a la capital andalusa va acabar de posar les coses més difícils, encara. I la rampa d'enlairament que era el partit abans de sortir a la gespa per als de Tata Martino com a ocasió per sumar tres punts clau que permetessin als blaugrana tornar-se a posar al capdavant de la lliga es va convertir més aviat en una costeruda pujada. Primer amb una pressió angoixant del Sevilla i finalment amb el gol que va encaixar Valdés de les botes de Moreno.

Però l'equip no es va arronsar i en un dels partits de més rellevància psicològica de la temporada es va fer mentalment fort, va recuperar el mig del camp a empentes i rodolons i va acabar capgirant el resultat al final de la primera part amb un gol que va aconseguir Alexis, tot i coquetejar excessivament amb el fora de joc. El partit es va rematar amb els dos golassos de Messi i l'últim, de Cesc, que jo crec que encara ha de donar molt de si en un Barça que espera el seu lideratge i en què hauria de fer un pas endavant, afavorit per una disposició tàctica de Tata Martino que penso que s'adiu perfectament amb les seves anàrquiques característiques. Fins aquí, la pel·lícula dels fets que van passar ahir a Sevilla.

N'hi ha prou amb això? Una golejada en un moment fonamental de la temporada com la d'ahir evitarà les crítiques a l'equip per l'estil de joc? N'hi ha prou amb el fet que l'equip no abandoni i que malgrat les dures crítiques que rep lluiti per mantenir el lideratge de la lliga i estigui a punt de guanyar una plaça per a la primera final de la temporada en la copa? Estic convençut que no. L'esforç ingent que s'ha desenvolupat en l'entorn blaugrana per convèncer tothom que l'equip ja no val la pena amb una constant comparació amb un passat que per gloriós que sigui no hauria de ser mai un llast farà impossible valorar l'esforç d'aquest equip.

No cal dir que el partit d'ahir no va ser el millor que ha jugat el Barça. O que la defensa va tenir una primera hora horrorosa i Piqué ens ha d'explicar com pot rendir de forma tan ambivalent i passar de l'excel·lència a la desídia amb tanta facilitat. I que Iniesta no passa el millor moment. Només un neòfit pot valorar el rendiment del mateix Messi com a òptim fins i tot després dels gols d'ahir. I a la resta ja ni els cito, perquè no tenen ni l'escut de la glòria passada i reben sempre com és el cas d'Alexis, malgrat que ha estirat de l'equip durant bona part de la temporada. Dels joves com Bartra, i d'alguna errada que va cometre ahir Montoya, a punt de provocar l'empat, no cal ni parlar-ne.

És clar que tot això és una realitat. I que convé fer un plantejament important de renovació i reforç de l'equip per guanyar el futur. Ara bé, no ens quedem atrapats en el passat, perquè els títols es guanyen en el present amb bons i mal partits guanyats. Amb les delícies de Messi, com els dos gols que va marcar ahir –el segon amb una gran aportació de Song– i amb la sort dels campions, com les diverses ocasions fallides ahir pel Sevilla. Amb errors arbitrals i encerts que afavoreixen l'equip. Però al final, l'estatus del Barça està en la seva voluntat de lluita per tots i cadascun dels títols. Perquè sincerament els dic, ni el Real Madrid em sembla un equip consistent per endur-se tots els guardons i anar presumint com va, ni veig l'Atlético amb la força necessària per aguantar la cursa de fons, com va posar en evidència l'Almeria.

I el barcelonisme pot estar amb l'equip en aquests moments culminants per assolir els més grans objectius, amb les anàlisis pertinents, sense dubte, però sense obsessions, o pot continuar mirant enrere deixant de banda un equip que només lidera la lliga més frenètica i disputada dels últims anys. Perquè una cosa s'ha de tenir clara, aquest equip, potser no tan polit com anys enrere, pot aspirar encara a tot, i pot fer-ho lluitant contra els elements, plogui o nevi, contra vent i marea, però en cap cas podrà assolir les ambicioses fites marcades lluitant contra el mite i menys contra la seva afició.