La connexió entre jugadors i públic
ja no cal anar al Camp Nou a manifestar la nostra opinió
Hom parla de la distància entre els seguidors culers i l'equip. Alguns, fins i tot, arriben a dir que el lligam sentimental dels catalans amb el Barça s'ha trencat i que aquest fet ja no té retop. Ras i curt: el Barça ha deixat de ser el reducte afectiu profund. És cert que alguna cosa està canviant. Ara, la gent veu a prop la possibilitat de tenir un estat propi i, per tant, és possible que, de moment, no necessiti un intermediari com el Barça per expressar els seus sentiments de llibertat i independència. Ara, si ens maltracten, ja no cal anar al Camp Nou a manifestar la nostra opinió. Allò que el Barça era el braç armat de Catalunya ja no és així. Ara, la força és la gent manifestant-se pacíficament pel país, a tot arreu, per carrers i places i fent via quilomètrica.
Sociologia evident, però tornem al futbol. Guardiola va imposar que els jugadors no fessin quasi declaracions, les rodes de premsa d'ell eren seguides amb expectació fins al punt que quasi atreien tanta atenció com el mateix partit i s'encarregava de manera brillant de la connexió entre els jugadors i els culers. Avui, per raons del tot comprensibles, és impossible que la pugui fer el Tata Martino i aquí rau el problema; els jugadors continuen seguint gairebé en silenci tal com va imposar en Pep. No fem com els esportistes americans que són els reis de la comunicació i el que no sap comunicar queda fora de joc. A can Barça, Messi i companyia parlen poc, allunyats de la premsa i aficionats, mentre Kobe Bryant o Le Bron James estan a disposició a tota hora. Els periodistes poden fer la seva feina i són la corretja de transmissió entre els jugadors i el públic. Igual en beisbol, futbol americà o hoquei. Aquí, en aquest forat negre en què s'ha convertit l'Espanya del PP i PSOE, els jugadors del Barça callen. S'entén que no parlin de política –ho podrien fer si llepessin la rojigualda–, però entre poc i massa. L'aficionat vol escalfor dels seus jugadors.