El City amenaçava de fer-nos fora de la Champions vista la seva trajectòria, el seu potencial i els dubtes que ofereix l'actual Barça. A l'hora de la veritat, sent honestos, el City va semblar un equip modest i el Barça un colós. La pilota, quan representava que estava en disputa la possessió, va ser només del Barça. I si en altres ocasions la possessió no implicava verticalitat i no es traduïa en ocasions, a Manchester el Barça arribava amb perill i va saber sentenciar a les acaballes del partit i explotar la inferioritat numèrica dels anglesos.

Passant aquesta eliminatòria, amb una solvència contra pronòstic, i si no hi ha cap sorpresa al Camp Nou, el Barça guanya tranquil·litat i pau, almenys durant unes setmanes; el futbol, ja se sap. L'envelliment de l'equip i el soroll intern concretat amb la dimissió de Rosell no són a curt termini cap drama. El resultat permet guanyar temps i seguir somiant amb títols. Primers en la lliga malgrat tot, presents en la sempre emocionant final de la copa a València contra l'etern enemic i amb l'eliminatòria cap als quarts de final de la Champions encarrilada... No es pot demanar més.

Millor, només un esperit mesquí que s'estimi el Barça podria desitjar el pitjor. Ara bé, seguim sent conscients que aquest Barça sent un gran equip no és el d'abans, i que la política de renovació de jugadors que s'ha perpetrat no el farà millor. Perquè sense arriscar, cedint a les pressions mediàtiques i a no incomodar alguns veterans, hem hipotecat el pressupost per als propers anys, per acontentar i pagar els serveis prestats a aquells que ens han proporcionat grans glòries com si d'altra banda no els haguéssim pagat religiosament i generosament durant anys i panys.

Tant de bo segueixin els èxits i seguim aspirant a tot, tant de bo. Però hem generat un problema de difícil resolució. I pot passar que quedi latent. O no. O que guanyem temps o que fem bona aquella dita que fa: on n'hi ha hagut, sempre en queda. Però no ens enganyem, no ens ho podem permetre. Amagar el cap sota l'ala, no afrontar el problema que ja hem generat, acabarà passant-nos factura. Són un grupet els jugadors que s'han de dosificar i que haurem de dosificar cada nova temporada una mica més i més. I malgrat que en som conscients, haurem de seguir patint capricis com la selecció espanyola. Quan un jugador no pot garantir la continuïtat en l'equip que el paga, com pot ser que a sobre es permeti que segueixi participant en batalles externes al club?