El City amenaçava de fer-nos fora de la Cham­pi­ons vista la seva tra­jectòria, el seu poten­cial i els dub­tes que ofe­reix l'actual Barça. A l'hora de la veri­tat, sent hones­tos, el City va sem­blar un equip modest i el Barça un colós. La pilota, quan repre­sen­tava que estava en dis­puta la pos­sessió, va ser només del Barça. I si en altres oca­si­ons la pos­sessió no impli­cava ver­ti­ca­li­tat i no es traduïa en oca­si­ons, a Manc­hes­ter el Barça arri­bava amb perill i va saber sen­ten­ciar a les aca­ba­lles del par­tit i explo­tar la infe­ri­o­ri­tat numèrica dels angle­sos.

Pas­sant aquesta eli­mi­natòria, amb una solvència con­tra pronòstic, i si no hi ha cap sor­presa al Camp Nou, el Barça gua­nya tran­quil·litat i pau, almenys durant unes set­ma­nes; el fut­bol, ja se sap. L'enve­lli­ment de l'equip i el soroll intern con­cre­tat amb la dimissió de Rosell no són a curt ter­mini cap drama. El resul­tat per­met gua­nyar temps i seguir somi­ant amb títols. Pri­mers en la lliga mal­grat tot, pre­sents en la sem­pre emo­ci­o­nant final de la copa a València con­tra l'etern ene­mic i amb l'eli­mi­natòria cap als quarts de final de la Cham­pi­ons encar­ri­lada... No es pot dema­nar més.

Millor, només un espe­rit mesquí que s'estimi el Barça podria desit­jar el pit­jor. Ara bé, seguim sent cons­ci­ents que aquest Barça sent un gran equip no és el d'abans, i que la política de reno­vació de juga­dors que s'ha per­pe­trat no el farà millor. Perquè sense arris­car, cedint a les pres­si­ons mediàtiques i a no inco­mo­dar alguns vete­rans, hem hipo­te­cat el pres­su­post per als pro­pers anys, per acon­ten­tar i pagar els ser­veis pres­tats a aquells que ens han pro­por­ci­o­nat grans glòries com si d'altra banda no els haguéssim pagat reli­gi­o­sa­ment i gene­ro­sa­ment durant anys i panys.

Tant de bo seguei­xin els èxits i seguim aspi­rant a tot, tant de bo. Però hem gene­rat un pro­blema de difícil reso­lució. I pot pas­sar que quedi latent. O no. O que gua­nyem temps o que fem bona aque­lla dita que fa: on n'hi ha hagut, sem­pre en queda. Però no ens enga­nyem, no ens ho podem per­me­tre. Ama­gar el cap sota l'ala, no afron­tar el pro­blema que ja hem gene­rat, aca­barà pas­sant-nos fac­tura. Són un gru­pet els juga­dors que s'han de dosi­fi­car i que hau­rem de dosi­fi­car cada nova tem­po­rada una mica més i més. I mal­grat que en som cons­ci­ents, hau­rem de seguir patint capri­cis com la selecció espa­nyola. Quan un juga­dor no pot garan­tir la con­tinuïtat en l'equip que el paga, com pot ser que a sobre es per­meti que segueixi par­ti­ci­pant en bata­lles exter­nes al club?