La jornada d'ahir va ser terrible per al FC Barcelona. Després que el seu equip de futbol guanyés dimarts per 0-2 a Manchester i que durant unes hores la pilota tornés a ser la gran protagonista blaugrana, l'Audiencia Nacional va imputar ahir l'entitat com a persona jurídica per un presumpte delicte fiscal contra Hisenda comès en el fitxatge de Neymar davant les sospites de la fiscalia que el club va defraudar 9,1 milions d'euros. Atesa la magnitud del Barça, la notícia ha donat la volta al món, per la qual cosa el seu nom ha quedat tacat. És evident que el cas ha d'estudiar-se i que el procés pot allargar-se abans de saber la veritat, però, un dia més, soroll extrafutbolístic. Afectarà això l'equip? No ho crec. Aquests jugadors n'han vist de tots colors i ja fa molt de temps que com a grup fan de paraigua del club. Que tinguin sort… perquè això no acaba aquí.

La junta directiva, en canvi, segur que es veu afectada. Com a bons barcelonistes que són, segur que pateixen en veure la imatge que l'entitat està transmetent al món i, per descomptat, no ha de ser reconfortant observar que hi ha dubtes sobre la seva capacitat per gestionar el Barcelona. La denúncia del soci Jordi Cases com a conseqüència de la supèrbia de Sandro Rosell i d'alguns dirigents més va aixecar les sospites de la feina mal feta. El jutge Pablo Ruz va acceptar la primera querella criminal que va portar la sorprenent dimissió del president blaugrana. No era res però ho va acabar sent. El Barça va haver de reconèixer les xifres del fitxatge de Neymar i la credibilitat de la junta va tornar a trontollar, entre d'altres, com en els casos anteriors de la grada jove o els contractes amb una fundació de Qatar. El procés del dimoni Cases segueix el seu camí però ara la mateixa fiscalia, un altre dimoni antibarcelonista, ha ampliat la possibilitat que hi hagi més delictes i més imputacions.

El sindicat Manos Limpias és el tercer en discòrdia. Com que compareix com a acusació particular perquè el jutge Ruz no els va permetre reenganxar-se a la querella de Cases, hauran de pagar una fiança de 45.000 euros per mirar d'aconseguir la imputació de Rosell, Bartomeu, Faus i el pare de Neymar, tots ells perseguits també davant dels indicis de frau fiscal. Més dimonis. Aquests, a més, perillosos. Manos Limpias recorrerà contra la quantitat però buscarà la imputació de Rosell, Bartomeu i Faus. I no ens oblidem de MCM Group, l'empresa d'Antonio García Valdecasas, que manté un litigi amb el Barça per l'explotació publicitària de la façana de la Masia i que ja ha amenaçat amb una nova querella criminal contra l'expresident, el president actual i el vicepresident econòmic per l'operació Neymar. Dimoni García Valdecasas.

No fa l'efecte que aquest sigui el millor escenari per dirigir el Barcelona. Les etiquetes “querellat” o “imputat” (no “acusat”) no beneficien la imatge del club i tampoc sembla que siguin ideals per començar a debatre el futur Camp Nou amb els dimonis Agustí Benedito, Jan Laporta, Víctor Font, Marc Ingla, Jaume Ferrer o qui vulgui donar una opinió contrària als 600 milions d'euros que s'han pressupostat per a l'ocasió. Josep Lluís Núñez també s'ha manifestat en direcció contrària, però no fa l'efecte que l'expresident vulgui entrar en gaires debats. Prou feina té. I aquest serà, sens dubte, el següent cavall de batalla de Bartomeu, el nou estadi, qüestió gairebé personal d'una junta que davant d'un macroprojecte com el que ens ocupa només ha presentat una proposta tot i haver convocat un referèndum per al primer cap de setmana d'abril. Ja en parlarem, però comencem a preparar-nos per a l'enèsima guerra del totxo i els seus interessos. Potser les totxanes també acaben sent dimonis.

Així, potser ha arribat el moment de la reflexió personal de cada directiu del Barcelona, la junta directiva en ple, de parar un moment per fer una pausa en el debat a l'estil Xavi Hernández, posar-se en mans del mític Tomeu Penya i preguntar-se cada un d'ells si, com diu el cantant mallorquí, “tinc el dimoni dins jo”. Potser el problema no el tenen només tots els que acusen...

Ve la hisenda pròpia. Un pas més. Espanya cada cop és més lluny de l'Europa democràtica i del sentit comú i nosaltres tenim pressa, molta pressa. Fem el favor de córrer.