Ai, els àrbi­tres, quant de joc que ens donen! Quan xiu­len i també després, quan pas­sen a l'altra banda, a la de comen­ta­rista de la feina arbi­tral dels altres. Res a dir, cadascú es reci­cla com pot i com vol, i si també ho fan juga­dors i tècnics, si es reci­clen els reis del hacking o de la fal­si­fi­cació com a caçadors de hackers o fal­si­fi­ca­dors, si els peri­o­dis­tes aca­bem pas­sant als gabi­nets de premsa que trac­ten de domar peri­o­dis­tes, per què no hau­ria de poder can­viar de vorera un àrbi­tre jubi­lat? De fet, sem­bla asse­nyadíssim tenir un exàrbi­tre d'ana­lista. Però la cosa, és clar, s'ha envi­lit. Els par­tits es rear­bi­tren de manera sis­temàtica i pura­ment histèrica, i donen peu a esgo­ta­do­res –i sovint mes­qui­nes–, batus­ses tele­vi­si­ves i a estúpides clas­si­fi­ca­ci­ons alter­na­ti­ves basa­des en l'espe­cu­lació pura i dura. I tot, amb els exàrbi­tres com a còmpli­ces o com a pro­ta­go­nis­tes de la funció.

Hi ha, a més, meca­nis­mes per­ver­sos que con­ver­tei­xen la seva presència en estèril. El pri­mer, el mètode que ano­me­na­rem Prin­ce­sas, en record d'aque­lla peli de León de Ara­noa que, tot i rebre crítiques duríssi­mes sem­blava que tenia bona premsa. Perquè sí, les crítiques, les dels crítics, van ser cru­en­tes, però els mit­jans estan atapeïts de totòlegs als quals cap afer els resulta aliè, i que sem­pre poden acu­dir al res­cat de la peli i el grup mediàtic que la paga. Vull dir, torno als àrbi­tres, que, ficats enmig de la cohort de ter­tu­li­ans histèrics i samar­re­tis­tes habi­tu­als, la seva paraula espe­ci­a­lit­zada ni és l'última ni tan sols és mínima­ment res­pec­tada. Sovint, és una més del galli­ner.

El segon meca­nisme, menys usual, és ajun­tar àrbi­tres perquè es bara­llin entre ells, perquè sí, es veu que fins i tot en les repe­ti­ci­ons a càmera super­lenta cadascú veu coses dife­rents. Jo en un pro­grama d'aquests eròtics de mit­ja­nit n'he vist fins a tres, junts i revolts, incapaços de con­sen­suar res en la majo­ria de casos: Ramos Mar­cos, aquell Rafa Guer­rero, àlies Rafa-no-me-jodas, i un xaval que a més de fer de redac­tor del xou es veu que arbi­tra par­tits de regi­o­nal.

El City-Barça per­met exem­pli­fi­car les dues tendències. D'una banda, tot i que la immensa majo­ria dels àrbi­tres que n'han opi­nat diuen que Demic­he­lis va fer penal a Messi (Ramos Mar­cos, Uri­zar Azpi­tarte, l'anglès Gra­ham Poll, i més), la polèmica con­ti­nua, perquè val igual la seva opinió que la dels arrau­xats de torn. De l'altra, he dit la immensa majo­ria, no tots, perquè Rafa-no-me-jodas i el xaval aquell, a la seva, insis­tei­xen que no hi ha penal, men­tre que el salomònic Itur­ralde con­clou: “Al camp és penal, un cop ana­lit­zada amb les càmeres, és falta fora de l'àrea.” I la dis­crepància és més palmària amb les mans claríssi­mes de Clichy dins de l'àrea. Invo­luntàries, per Andújar Oli­ver. Penal claríssim, per Uri­zar i Guer­rero. I Salomó?: “Hi ha coses que a Espa­nya es xiu­len i a Europa no.” De veri­tat pen­sen encara que apli­car tec­no­lo­gia per evi­tar erra­des arbi­trals ser­vi­ria d'alguna cosa?