Ai, els àrbitres, quant de joc que ens donen! Quan xiulen i també després, quan passen a l'altra banda, a la de comentarista de la feina arbitral dels altres. Res a dir, cadascú es recicla com pot i com vol, i si també ho fan jugadors i tècnics, si es reciclen els reis del hacking o de la falsificació com a caçadors de hackers o falsificadors, si els periodistes acabem passant als gabinets de premsa que tracten de domar periodistes, per què no hauria de poder canviar de vorera un àrbitre jubilat? De fet, sembla assenyadíssim tenir un exàrbitre d'analista. Però la cosa, és clar, s'ha envilit. Els partits es rearbitren de manera sistemàtica i purament histèrica, i donen peu a esgotadores –i sovint mesquines–, batusses televisives i a estúpides classificacions alternatives basades en l'especulació pura i dura. I tot, amb els exàrbitres com a còmplices o com a protagonistes de la funció.

Hi ha, a més, mecanismes perversos que converteixen la seva presència en estèril. El primer, el mètode que anomenarem Princesas, en record d'aquella peli de León de Aranoa que, tot i rebre crítiques duríssimes semblava que tenia bona premsa. Perquè sí, les crítiques, les dels crítics, van ser cruentes, però els mitjans estan atapeïts de totòlegs als quals cap afer els resulta aliè, i que sempre poden acudir al rescat de la peli i el grup mediàtic que la paga. Vull dir, torno als àrbitres, que, ficats enmig de la cohort de tertulians histèrics i samarretistes habituals, la seva paraula especialitzada ni és l'última ni tan sols és mínimament respectada. Sovint, és una més del galliner.

El segon mecanisme, menys usual, és ajuntar àrbitres perquè es barallin entre ells, perquè sí, es veu que fins i tot en les repeticions a càmera superlenta cadascú veu coses diferents. Jo en un programa d'aquests eròtics de mitjanit n'he vist fins a tres, junts i revolts, incapaços de consensuar res en la majoria de casos: Ramos Marcos, aquell Rafa Guerrero, àlies Rafa-no-me-jodas, i un xaval que a més de fer de redactor del xou es veu que arbitra partits de regional.

El City-Barça permet exemplificar les dues tendències. D'una banda, tot i que la immensa majoria dels àrbitres que n'han opinat diuen que Demichelis va fer penal a Messi (Ramos Marcos, Urizar Azpitarte, l'anglès Graham Poll, i més), la polèmica continua, perquè val igual la seva opinió que la dels arrauxats de torn. De l'altra, he dit la immensa majoria, no tots, perquè Rafa-no-me-jodas i el xaval aquell, a la seva, insisteixen que no hi ha penal, mentre que el salomònic Iturralde conclou: “Al camp és penal, un cop analitzada amb les càmeres, és falta fora de l'àrea.” I la discrepància és més palmària amb les mans claríssimes de Clichy dins de l'àrea. Involuntàries, per Andújar Oliver. Penal claríssim, per Urizar i Guerrero. I Salomó?: “Hi ha coses que a Espanya es xiulen i a Europa no.” De veritat pensen encara que aplicar tecnologia per evitar errades arbitrals serviria d'alguna cosa?