La badada del Barça a Anoeta, un avís

Se suposa que hem entrat en aque­lla fase de la lliga en què no val a badar. S'ha d'espe­rar que el d'ahir a Sant Sebastià hagi estat el par­tit tonto de la tem­po­rada per al Barça. Aquell dia que no es repe­tirà. Perquè, si no, pin­ten bas­tos.

L'onze que Mar­tino va fer sor­tir al camp no sem­blava el Barça. No era que hi hagués peces que falles­sin, pas­sava que la màquina no es va enge­gar. Després d'un inici dece­be­dor i que marqués la Real, va venir el golàs de Messi. Sem­pre hi és. Però l'apa­rició d'ahir de l'argentí, com l'empat, va ser un miratge. Els donos­ti­ar­res en van fer prou amb una bona pressió per evi­tar que l'equip blau­grana, lent i incom­pren­si­ble­ment entre­tin­gut en cada pas­sada, acon­seguís arti­cu­lar res.

Valdés no va tenir el millor dia, la defensa va rega­lar gols, el mig del camp no enllaçava i de la davan­tera no se'n va poder espe­rar gaire res. Hi va haver alguna altra opor­tu­ni­tat de mar­car, però els locals també en van tenir per gole­jar. Mar­tino tam­poc va reac­ci­o­nar a temps, i quan ho va fer no va tenir resul­tat. El pai­satge d'ahir no con­vida a l'opti­misme, però no va ser res més que un par­tit, tot i que amb els tres punts per­duts hi va el lide­ratge. Que l'equip no quedi tocat. Devia ser el par­tit tonto i la gar­ro­tada que a vega­des et torna a des­per­tar.