Després del gran par­tit con­tra el Manc­hes­ter City, pocs podien pen­sar que el Barça faria, només qua­tre dies després, un par­tit tan des­astrós com el d'Ano­eta con­tra la Real Soci­e­dad. Els blau­grana han pas­sat de l'excel·lència i les dedi­catòries més beatífiques a rebre per­tot arreu després de la der­rota de dis­sabte. I real­ment cal inci­dir en la meta­mor­fosi expe­ri­men­tada entre els dos par­tits en un feno­men de mutació que dei­xa­ria en un sim­ple trans­for­mista el Doc­tor Jekyll i Mis­ter Hyde. Només que en aquest cas la figura del doc­tor cal­dria apli­car-la a un Barça que aplica la cor­dura a l'hora d'afron­tar un par­tit tan impor­tant com el de la Cham­pi­ons i la del mis­ter és evi­dent, cor­res­pon a un Tata Mar­tino que va deci­dir injec­tar una toxina mutant a l'equip i després es va dei­xar por­tar per la boge­ria fins a per­dre els estreps i aca­bar expul­sat. No des­co­breixo res, perquè ell mateix va adme­tre el seu error amb la mateixa cara de pre­o­cu­pació que Jeckyll posava en tro­bar-se sob­ta­da­ment nu després d'una malèfica trans­for­mació i intuir que en podia haver fet una de grossa, fint i tot un assas­si­nat, en aquest cas el cam­pi­o­nat de lliga.

Però mal­grat tot, crec que cal espe­rar i con­tex­tu­a­lit­zar aquest epi­sodi. És cert que des del par­tit al Camp Nou con­tra el València s'havia gene­rat un pes­si­misme culer, per mi força incom­pren­si­ble, que el par­tit de Manc­hes­ter havia aju­dat a diluir. I que el par­tit de dis­sabte con­tra la Real, des del meu punt de vista, va ser molt pit­jor. Però la situ­ació del Barça és prou con­sis­tent per creure sobra­da­ment en les pos­si­bi­li­tats d'aquest equip. Només cal tenir clar els errors i posar el punt de mira en la posició dels de Mar­tino i veure que amb una mica de con­cen­tració es pot tenir molt més opti­misme que el que para­do­xal­ment a hores d'ara per­met el gerro d'aigua freda que ha supo­sat l'enso­pe­gada con­tra els bas­cos i la con­seqüent cessió del lide­ratge als madri­lenys.

Cal, però, que el bar­ce­lo­nisme apar­qui la idea que aquest és un equip d'anar fent res­pecte al Barça de tem­po­ra­des enrere, perquè només els resul­tats a final de tem­po­rada dona­ran la pers­pec­tiva de l'actual equip res­pecte a altres èpoques.

Quant als errors crec que són clars: Mar­tino va per­dre dis­sabte l'essència no del joc del Barça, com diuen alguns, sinó del seu propi plan­te­ja­ment. Dei­xar Cesc a la ban­queta és el prin­ci­pal error i situar Song com a pivot men­tre Bus­quets actu­ava gai­rebé inèdita­ment com a inte­rior em va sem­blar abso­lu­ta­ment suïcida. Hi ha alguns casos en què un entre­na­dor tria una ali­ne­ació i és injus­ta­ment cri­ti­cat o dis­cu­tit perquè és difícil saber les claus que ope­ren en aquesta decisió sense tenir tots els ele­ments com els té el tècnic. En el cas de dis­sabte, em va sem­blar una tre­menda teme­ri­tat, just la imprudència que va asse­gu­rar Tata en la prèvia que no es podien per­me­tre. Amb un equip amb qui aca­bes de jugar en dues oca­si­ons i saps que es reque­reix un gran con­trol de la pilota per empa­tar és sim­ple­ment un des­propòsit expe­ri­men­tar al mig del camp si en aquesta ocasió el que estàs obli­gat és a gua­nyar. És aquest, doncs, el segon error. No haver lle­git ade­qua­da­ment els par­tits de copa, en què ja es va veure la peri­llo­si­tat de Vela i Gri­ez­mann. L'intent d'acon­se­guir més pro­fun­di­tat i eficàcia gole­ja­dora no podia anar a càrrec de per­dre el con­trol del par­tit i dei­xar uns espais gegan­tins a la rere­guarda. I aquí el ter­cer error: fer aquest plan­te­ja­ment inne­ces­sari, con­tra un rival sobra­da­ment cone­gut, tot just en una set­mana en què el Barça no ha de dis­pu­tar cap com­pe­tició i podia recu­pe­rar for­ces fins al pròxim par­tit de lliga fent jugar la mateixa ali­ne­ació que con­tra el City per mirar de maxi­mit­zar el con­trol de la pilota, mini­mit­zar les oca­si­ons de la Real i apro­fi­tar les oca­si­ons d'or que per això hi ha Messi com va demos­trar fent l'únic gol blau­grana, sense obli­dar un Ney­mar que ha de dei­xar de banda les qüesti­ons extra­es­por­ti­ves i cen­trar-se en allò que sap fer millor, que és jugar a fut­bol.

El Barça ha pas­sat un mal tràngol. Ha per­dut el lide­ratge, però jugarà la final de la copa, està gai­rebé en els quarts de la Cham­pi­ons i en lliga, mal­grat tot, depèn d'ell mateix i tindrà una bona ocasió aquest cap de set­mana de recu­pe­rar ter­reny si no falla con­tra un asse­qui­ble Alme­ria i tenint en compte que els madri­lenys es neu­tra­lit­za­ran entre ells en el derbi. Si esmena els errors –i encara hi és a temps– té totes les pos­si­bi­li­tats al davant i pot fer grans coses, sem­pre que man­tin­gui la per­so­na­li­tat del Doc­tor Barça i Mis­ter Tata es deixi d'expe­ri­ments i muta­ci­ons, que per a això ja hi ha el senyor Hyde.