La cosa és clara: actualment, i no és casual, nosaltres tenim dues maneres de jugar amb què hem d'afrontar/lluitar el que resta de temporada. La d'autodefensa, amb els quatre talentosos al mig del camp (línies juntes, sobrepossessió, poca arribada i a esperar que Messi exploti el seu talent) i la més dinàmica (sense renunciar a la possessió), amb Iniesta (temporitzant quan convé) i Cesc (amb la mirada endavant) al mig, més dos davanters oberts i Messi buscant-se la vida; la més indicada quan es tracta d'anar a guanyar el partit. Però a Anoeta, ni l'una ni l'altra: versió carnavalesca!

Des de la inesperada derrota contra el València que a Gerardo Martino té un atac de pànic. No entenc la seva política de rotacions. En la tornada de les semifinals de la copa contra la Real –amb dos gols d'avantatge– vam treure tota l'artilleria; després, contra Rayo Vallecano a casa repetim amb els pesos pesants que, tres dies després, s'havien de jugar la temporada al camp del City. Ostres!, i en un partit clau de la lliga, amb tota la setmana posterior per recuperar forces, fem una alineació amb suplents i amb invents tàctics? No entenc res. Com tampoc entenc la permissivitat teletubbiana mostrada pels jugadors a Sant Sebastià. Que és molt fàcil carregar totes les culpes al Tata!

Però ara no ens deprimirem. Es tracta de saber combinar adequadament les dues versions que tenim, sense descartar tampoc l'opció del doble pivot (i això vol dir, Masche acompanyant Busi; que allò d'Anoeta amb Song va ser un nyap) per casos de necessitat. Rotacions ben calculades per mantenir el to físic competitiu (això em preocupa molt), que Neymar aporti el desequilibri que s'espera... i que Messi hi faci la resta. Això és el que hi ha, i no és poca cosa, redéu!

Un altre tema és pensar en clau de futur. Passi el que passi, jo aposto clarament per una reformulació profunda. Que els titulars (que encadenen set anys al màxim nivell) puguin estar desgastats físicament i mentalment no és cap drama, és llei de vida; el problema és que –per causes diverses– darrere seu no hi ha res (vull dir res de nivell top, que és el que es demanda).

Fixem-nos en el millor d'Europa avui. El Bayern de Munic, entrenat per l'arquitecte del millor equip de la història (el nostre Barça del 2008 al 2011), és un equip que parteix d'una premissa clara: ser protagonista. Combina i pressiona; al mig del camp barreja tocadors amb gent física, té bons xutadors i amb arribada, en atac té múltiples solucions... Ah!, i no pateix en jugades a pilota aturada més de l'estricament necessari perquè té defenses alts i que també saben tocar-la; i, què curiós!, no té un davanter alt (perfil estigmatitzat en el nostre “model innegociable”), sinó que... en té dos (Mandzukic i Pizarro) i els utilitza. És un equip versàtil, molt intens i fiable. I que no em vinguin amb collonades que allò és una altra cultura... És futbol, senyors!