No, cer­ta­ment no hi tenia gaire fe. D'entrada com­pro­var com a les gra­des es veien més lle­tres amb el nom del club que no pas espec­ta­dors era tot un mal pre­sagi. I tot seguit el par­tit. Sem­pre la mateixa tònica, la de voler i no poder. Al davant, un equip sense gai­res pre­ten­si­ons, però ben posat i per­me­tent-se el luxe d'apos­tar per un juga­dor de dis­set anys que jugava el seu segon par­tit a pri­mera divisió. L'argentí naci­o­na­lit­zat espa­nyol Nahuel Leiva va fer el que a la majo­ria de juga­dors molt més rodats i més ben pagats els costa tant: des­bor­dar al late­ral, parar, mirar i posar la pilota al punt just perquè el davan­ter que ve de dar­rere (si no s'adorm) mar­qui amb tota tran­quil·litat. A par­tir d'aquest moment, tot va ser pre­vi­si­ble. Difícil­ment amb poca gent es pot espe­ro­nar l'equip local. El so d'olla esquer­dada es delata per si sol. I res. Ja ho hem dit altres vega­des, però les hores i els dies que l'Espa­nyol ha de jugar a casa són de pel·lícula de por. A sobre, aquell que es rei­vin­dica i vol millo­res va i llança un penal de l'única manera que no es pot fer mai: mar­car al por­ter per quin cos­tat anirà la pilota. Ja ho havia dit hores abans l'entre­na­dor, Javier Aguirre: “L'equip que menys s'equi­vo­qui, gua­nyarà.” I en aca­bar el matx va tor­nar a man­lle­var el tòpic que no es merei­xien tant mal. Però el cert és que ell no va plan­te­jar bé les coses fent la mateixa ali­ne­ació que el dia de l'Ath­le­tic de Bil­bao. No és el mateix. No sem­bla gaire encer­tat dei­xar Córdova a la ban­queta i donar massa res­pon­sa­bi­li­tat a un Ser­gio García pota ranca. I al final perd els ner­vis i el tor­nen a expul­sar. Aquest Aguirre ja fa set­ma­nes que no és el de l'any pas­sat! Que què li passa, a l'Espa­nyol? Fa tota la sen­sació que li falta mar­car-se uns objec­tius clars, defi­nir-se com a club sense estar en dependència per­ma­nent dels resul­tats. I sobre­tot volun­tat per evi­tar que els socis i els segui­dors ens ho aca­bem mirant de lluny.