No, certament no hi tenia gaire fe. D'entrada comprovar com a les grades es veien més lletres amb el nom del club que no pas espectadors era tot un mal presagi. I tot seguit el partit. Sempre la mateixa tònica, la de voler i no poder. Al davant, un equip sense gaires pretensions, però ben posat i permetent-se el luxe d'apostar per un jugador de disset anys que jugava el seu segon partit a primera divisió. L'argentí nacionalitzat espanyol Nahuel Leiva va fer el que a la majoria de jugadors molt més rodats i més ben pagats els costa tant: desbordar al lateral, parar, mirar i posar la pilota al punt just perquè el davanter que ve de darrere (si no s'adorm) marqui amb tota tranquil·litat. A partir d'aquest moment, tot va ser previsible. Difícilment amb poca gent es pot esperonar l'equip local. El so d'olla esquerdada es delata per si sol. I res. Ja ho hem dit altres vegades, però les hores i els dies que l'Espanyol ha de jugar a casa són de pel·lícula de por. A sobre, aquell que es reivindica i vol millores va i llança un penal de l'única manera que no es pot fer mai: marcar al porter per quin costat anirà la pilota. Ja ho havia dit hores abans l'entrenador, Javier Aguirre: “L'equip que menys s'equivoqui, guanyarà.” I en acabar el matx va tornar a manllevar el tòpic que no es mereixien tant mal. Però el cert és que ell no va plantejar bé les coses fent la mateixa alineació que el dia de l'Athletic de Bilbao. No és el mateix. No sembla gaire encertat deixar Córdova a la banqueta i donar massa responsabilitat a un Sergio García pota ranca. I al final perd els nervis i el tornen a expulsar. Aquest Aguirre ja fa setmanes que no és el de l'any passat! Que què li passa, a l'Espanyol? Fa tota la sensació que li falta marcar-se uns objectius clars, definir-se com a club sense estar en dependència permanent dels resultats. I sobretot voluntat per evitar que els socis i els seguidors ens ho acabem mirant de lluny.