El metre sempre diu la mida exacta, t'expliquen, però després te'l mires de la dreta i et sembla més llarg i quan et tombes cap a l'altre costat i te'l mires des de l'esquerra et sembla més curt. I ja ho veus que assenyala sempre el mateix nombre i dallonses, però no vols creure'l perquè combregues amb el savi que, precisament ara fa 150 anys, encofurnat al seu subsòl, proclamava: “Si jo i només jo vull que dos més dos no siguin quatre ningú em podrà obligar a pensar el contrari.” Ningú, ni el metre ni tota la seva impertorbabilitat.

I «jugar a casa» és també cert segons com t'ho miris, penses. En trobaràs que hi veuen la mida exacta i d'altres que et diran que és més aviat curta, mentre que la majoria et dirà que és més aviat llarga. Que és més confortable i accessible i que volen jugar sempre a casa encara que jugar, el que es diu jugar, ho fan sempre en un camp que té les mateixes mides exactes i impertorbables i indiscutibles i dallonses.

La temporada fa baixada i al final ja s'hi divisen els penúltims revolts, els crucials, els que faran que s'entri més o menys ben posicionat en la recta final. I et fixes en el Barça i en l'Eurolliga i en allò que un dia algú, ufanosament, va batejar com la màgia del Palau. I trobes que en la primera fase del torneig, en aquella etapa de posada a punt que només és noticiable des d'un punt de vista blaugrana quan no s'enllesteixen els partits a tall de victòria, trobes que cinc dels jugadors més utilitzats per Xavi Pascual van valorar més quan jugaven lluny de la màgia: Navarro –amb 4,4 punts més que la seva valoració mitjana a casa–, Abrines (+2,8), Tomic (+2,6), Sada (+1,6) i Lampe (+1). Veus que a Dorsey tant li feia un ase com una bèstia i que només Nachbar (+8,2), Papanikolaou (+7) i Marcelinho (+6,4) rendien molt més i, per tant, millor en l'escalfor de l'eco del Blaugrana –que aquesta n'és també una altra classe, de màgia, diguem-ho tot–. T'hi fixes i penses en les paraules que ressonaven entre línies a l'octubre, al novembre i encara al desembre i que deien que l'equip, que el Barça, tendia a jugar millor quan ho feia lluny de casa. Lluny del Palau, perquè l'error, el factor més repetit quan es construeix un equip, interpretes, en terreny enemic no és percep com al Blaugrana, on l'altaveu del silenci i l'estrident murmuració engarroten el canell i entelen l'enteniment.

I enfocant-ho tot des de la velocitat punta del pronunciat pendent que enfila la temporada, quan els sediments tàctics comencen a trobar el seu lloc, veus que en el Top 16 ja són set els jugadors que ho fan millor al Palau que no pas a fora: Dorsey (+9,5), Sada (+8), Abrines (+5,2), Nachbar (+3,5), Papanikolaou (+3,2), Oleson (+1,7) i Navarro (+0,7). I veus que a Tomic una mica tan li fa (+0,3) i que, de la rotació de nou o deu homes en perfectes condicions que necessita Pascual per guanyar qualsevol rival, només Marcelinho (+9,2) i Lorbek (+1,8) augmenten prestacions lluny de Barcelona –als camps del Fenerbahçe (73-76), l'Olympiacòs (72-81), el Panathinaikòs (56-63) i el Baskonia (68-80)–.

I ja ho saps que tot això són només valoracions, mitjanes exactes i dallonses i el refotut metre impertorbable. I saps que veus les xifres i que quan ho fas no hi pots llegir ni les bones defenses, ni les segones ajudes, ni la contundència i el bon timming dels blocs ni tampoc els rebots en defensa que el pivot ha agafat de tots els que hi ha hagut a la seva cistella quan ell era al camp. Ni tampoc l'ànim al company abatut que el va fer revifar a temps per canviar el tarannà d'aquell partit. Ho saps, que tot això no hi és, fidel a la certesa que cridava el savi del subsòl. Però això no treu, penses, que si et mires totes aquestes xifres de la dreta i també de l'esquerra ja hi trobes uns bons indicis per pensar quins jugadors seran els que, per bé o per mal, et marcaran el destí de la temporada.