Opinió

On és el límit?

El referèndum sobre el Camp Nou, al pas que van, serà tot un plebiscit de suport o rebuig a la manera de dirigir el Barça d'aquesta junta directiva

Aquesta col·lecció d'abu­sos i dis­ba­rats vis­cuts dar­re­ra­ment al Barça porta cap a una pre­gunta retòrica: On és el límit? N'hem vis­cut de l'alçada d'un cam­pa­nar, però ningú entre els pro­ta­go­nis­tes troba prou motius per dimi­tir i con­vo­car elec­ci­ons. A banda de per­se­ve­rar en la men­tida i el con­tinu vode­vil als jut­jats, han infrin­git sense cap mania el codi ètic que ells matei­xos van redac­tar just quan el club es troba impu­tat a l'Audi­en­cia Naci­o­nal per pri­mer cop a la vida. De pro­pina, tra­ient l'ener­gia dels des­es­pe­rats quan es veuen en situ­ació límit, insis­tei­xen tos­suts a col·locar-nos el seu caríssim caprici, aquesta remo­de­lació de l'estadi que causa fere­dat. Pri­mer, perquè es tracta de 600 mili­ons d'euros, una bar­ba­ri­tat, que ells des­pat­xen com si fos xava­lla. Després, per con­vo­car, vul­guis o no, el referèndum d'apro­vació que, al pas que van, serà tot un ple­bis­cit de suport o rebuig a la seva manera de diri­gir el Barça.

I el con­vo­quen, és clar, el dia que el cuer visi­tarà l'estadi, inten­tant gua­nyar la con­tesa encara que sigui amb el risc d'una baixíssima par­ti­ci­pació. Tot de pressa i cor­rents, amb una sabata i una espar­de­nya, anun­ci­ant hipotètiques cam­pa­nyes d'infor­mació que no exis­ti­ran perquè cap poder munta una con­sulta per per­dre-la, només fal­ta­ria. Sem­bla que dema­nin al soci una qüestió de fe, que els faci con­fiança per apro­var aquest canvi subs­tan­cial, aquesta metafòrica com­pra d'una immensa quan­ti­tat de qui­los de mel on alguns estan dis­po­sats a sucar els dits tant com puguin, dei­xem-ho així de líric.

No han estat capaços en tres anys de man­dat d'anti­ci­par la pre­ser­vació d'un equip fantàstic i ara volen que els reno­vin el suport, els tor­nin el crèdit per­dut després de tantíssima rellis­cada que por­ten acu­mu­lada. En un altre país democràtic hau­rien d'haver ple­gat tots al dar­rere del seu cap, l'expre­si­dent que va emprar excu­ses per aban­do­nar el càrrec un cop com­pro­vada l'enga­nyifa, que va dir 57 quan ja en són gai­rebé 100 si comp­tem els diners dipo­si­tats a l'Audi­en­cia Naci­o­nal. Se'ls ha de fer més con­fiança encara? D'aquell suport majo­ri­tari a les urnes no queda avui ni les miques, mal­grat que encara els doni suport, còmpli­ces d'interes­sos evi­dents, bona part d'aquells mit­jans que gene­ren cor­rents d'opinió en el bar­ce­lo­nisme perquè a la vora del poder s'hi està de conya. Tot molt simi­lar, per cert, al procés polític que viu el país, on també es vol negar l'espe­rit i la veu al poble de mil bar­ro­e­res mane­res des­ti­na­des a man­te­nir l'statu quo que els interessa. Tor­nant al cas del Barça, ima­gi­nen con­xor­xes, apel·len al vic­ti­misme, demo­nit­zen socis i fan el que poden per man­te­nir-se com sigui al càrrec men­tre no els tom­bin els mals resul­tats espor­tius, pedra filo­so­fal d'aquest invent. Men­tre l'equip gua­nyi, ells se sen­ten segurs i pro­te­gits, res no els fal­tarà. Pot­ser con­vin­dria que l'estadi, avui mateix, comencés a expres­sar el seu sen­ti­ment, el seu parer sobre la gran quan­ti­tat de nove­tats vis­cu­des dar­re­ra­ment. Entre les quals, que no garan­tei­xin ja ni el preu dels abo­na­ments per pre­pa­rar el ter­reny per a una pujada men­tre demos­tren, un cop més, nul·la sen­si­bi­li­tat a l'hora de pre­ser­var els interes­sos de la massa social.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.