Era a final de la dècada dels cinquanta, quan TVE, l'única possible, amb prou feines començava a emetre en blanc i negre i arribava a molt poques llars. Era freqüent reunir-se a casa dels veïns o als bars que tenien televisió per veure aquella novetat com qui va al cinema. El futbol i el cinema, unes de les poques distraccions disponibles, amarava la vida de grans i petits. A les places dels barris (al meu, la plaça de Sant Felip Neri i la placeta, que és com li dèiem al solar que havien deixat les bombes que havien anorreat les cases situades entre els carrers Sant Domènec del Call i l'Arc de Sant Ramon del Call) i als patis de les escoles hom jugava a futbol amb pilotes fetes de draps, papers i plàstics relligats i, quan la fortuna ho permetia, amb pilotes de plàstic o de cuir, d'aquelles amb càmera i cordons.

El cinema (llavors als cinemes de barri passaven dues pel·lícules i l'obligat NODO que exalçava les glòries del dictador i de la “una, grande, libre”) i el futbol, per ser més precisos el FC Barcelona, constituïen tot l'univers dels adolescents de l'època. Ramallets, Kubala, Gràcia, Rodri, Segarra, Gensana, Olivella, Suárez, Tejada, Evaristo, Martínez, Czibor, Kocsis... eren els nostres herois i, afortunadament, no eren uns mals moments per al principal club de la ciutat: quatre lligues (1951/52, 1952/53, 1958/59, 1959/60); cinc copes del Rei, llavors anomenades del Generalísimo (1950/51, 1951/52, 1952/53, 1956/57 i 1958/59); i dues copes de Fires (1958, 1960), considerada el precedent de la UEFA Europa League. La sequera de títols va venir en la dècada dels seixanta (cap lliga, dues copes del Rei i una copa de Fires).

Els primers cops que hom anava al recent estrenat Camp Nou eren inesborrables i, arran de gespa, els més petits alimentaven la fantasia i les il·lusions veient jugar els seus herois. Poc sabíem, llavors, en els moments difícils de la dictadura i d'un Real Madrid que era l'estendard del règim, que el Barça era un club arrelat a la nostra història i al nostre país, al catalanisme, amb un president assassinat pel feixisme l'agost del 1936. Res de tot això sabíem però, sens dubte, ho pressentíem i tot plegat ens va identificar amb uns colors que ens acompanyarien tota la vida. Com tampoc sabíem l'important paper que el club jugava en la cohesió social d'un país al qual estaven arribant centenars de milers d'immigrants procedents de la resta de l'Estat. Com oblidar en Juan, un veí vingut de Hellín (Albacete), que treballava a la Fabra y Coats i era soci del Barça, que em va convidar als meus primers partits al Camp Nou (setembre del 1959, Barça 6 - Osasuna 0, amb dos gols d'Eulogio Martínez, extraordinari el primer de cap i arran de gespa, tres d'Evaristo i un de Segarra).

Eren, sens dubte, altres temps: en blanc i negre i amb fred als peus; de penellons i banys els dissabtes; de pantalons curts i genolls pelats; de poques esperances i moltes il·lusions. I, tanmateix, sense ser-ne conscients, el Barça ja constituïa per a tots nosaltres una referència de país i d'identitat i, per què no, de futur, que ha sobreviscut a directives desafortunades, a pressions i campanyes polítiques i mediàtiques... I és avui encara la millor i més potent ambaixada de Catalunya al món. El Barça ha estat i és tradició familiar, escola de valors cívics i democràtics, referència de catalanisme i de llibertat, gresol de fusió entre catalans (d'origen o nouvinguts, abans i ara), història viva del país i dels seus anhels. Per tot això, el Barça és més que un club per molt que alguns s'entestin a no entendre-ho i a negar-ho i per molt que, per entendre-ho, s'entestin a combatre'l i denigrar-lo.