Més que un club

Era a final de la dècada dels cin­quanta, quan TVE, l'única pos­si­ble, amb prou fei­nes començava a eme­tre en blanc i negre i arri­bava a molt poques llars. Era freqüent reu­nir-se a casa dels veïns o als bars que tenien tele­visió per veure aque­lla nove­tat com qui va al cinema. El fut­bol i el cinema, unes de les poques dis­trac­ci­ons dis­po­ni­bles, ama­rava la vida de grans i petits. A les pla­ces dels bar­ris (al meu, la plaça de Sant Felip Neri i la pla­ceta, que és com li dèiem al solar que havien dei­xat les bom­bes que havien anor­reat les cases situ­a­des entre els car­rers Sant Domènec del Call i l'Arc de Sant Ramon del Call) i als patis de les esco­les hom jugava a fut­bol amb pilo­tes fetes de draps, papers i plàstics relli­gats i, quan la for­tuna ho per­me­tia, amb pilo­tes de plàstic o de cuir, d'aque­lles amb càmera i cor­dons.

El cinema (lla­vors als cine­mes de barri pas­sa­ven dues pel·lícules i l'obli­gat NODO que exalçava les glòries del dic­ta­dor i de la “una, grande, libre”) i el fut­bol, per ser més pre­ci­sos el FC Bar­ce­lona, cons­tituïen tot l'uni­vers dels ado­les­cents de l'època. Rama­llets, Kubala, Gràcia, Rodri, Segarra, Gen­sana, Oli­ve­lla, Suárez, Tejada, Eva­risto, Martínez, Czi­bor, Koc­sis... eren els nos­tres herois i, afor­tu­na­da­ment, no eren uns mals moments per al prin­ci­pal club de la ciu­tat: qua­tre lli­gues (1951/52, 1952/53, 1958/59, 1959/60); cinc copes del Rei, lla­vors ano­me­na­des del Gene­ralísimo (1950/51, 1951/52, 1952/53, 1956/57 i 1958/59); i dues copes de Fires (1958, 1960), con­si­de­rada el pre­ce­dent de la UEFA Europa Lea­gue. La sequera de títols va venir en la dècada dels sei­xanta (cap lliga, dues copes del Rei i una copa de Fires).

Els pri­mers cops que hom anava al recent estre­nat Camp Nou eren ines­bor­ra­bles i, arran de gespa, els més petits ali­men­ta­ven la fan­ta­sia i les il·lusi­ons veient jugar els seus herois. Poc sabíem, lla­vors, en els moments difícils de la dic­ta­dura i d'un Real Madrid que era l'esten­dard del règim, que el Barça era un club arre­lat a la nos­tra història i al nos­tre país, al cata­la­nisme, amb un pre­si­dent assas­si­nat pel fei­xisme l'agost del 1936. Res de tot això sabíem però, sens dubte, ho pres­sentíem i tot ple­gat ens va iden­ti­fi­car amb uns colors que ens acom­pa­nya­rien tota la vida. Com tam­poc sabíem l'impor­tant paper que el club jugava en la cohesió social d'un país al qual esta­ven arri­bant cen­te­nars de milers d'immi­grants pro­ce­dents de la resta de l'Estat. Com obli­dar en Juan, un veí vin­gut de Hellín (Alba­cete), que tre­ba­llava a la Fabra y Coats i era soci del Barça, que em va con­vi­dar als meus pri­mers par­tits al Camp Nou (setem­bre del 1959, Barça 6 - Osa­suna 0, amb dos gols d'Eulo­gio Martínez, extra­or­di­nari el pri­mer de cap i arran de gespa, tres d'Eva­risto i un de Segarra).

Eren, sens dubte, altres temps: en blanc i negre i amb fred als peus; de pene­llons i banys els dis­sab­tes; de pan­ta­lons curts i genolls pelats; de poques espe­ran­ces i mol­tes il·lusi­ons. I, tan­ma­teix, sense ser-ne cons­ci­ents, el Barça ja cons­tituïa per a tots nosal­tres una referència de país i d'iden­ti­tat i, per què no, de futur, que ha sobre­vis­cut a direc­ti­ves des­a­for­tu­na­des, a pres­si­ons i cam­pa­nyes polítiques i mediàtiques... I és avui encara la millor i més potent ambai­xada de Cata­lu­nya al món. El Barça ha estat i és tra­dició fami­liar, escola de valors cívics i democràtics, referència de cata­la­nisme i de lli­ber­tat, gre­sol de fusió entre cata­lans (d'ori­gen o nou­vin­guts, abans i ara), història viva del país i dels seus anhels. Per tot això, el Barça és més que un club per molt que alguns s'entes­tin a no enten­dre-ho i a negar-ho i per molt que, per enten­dre-ho, s'entes­tin a com­ba­tre'l i deni­grar-lo.