Són temps convulsos per al barcelonisme, tant en l'àmbit institucional com en l'esportiu. La persecució al FC Barcelona i tot el que l'envolta ha arribat al vestidor, i anirà creixent a mesura que s'apropi la data del 9 de novembre i el dia de decidir el futur perquè Catalunya esdevingui un nou estat d'Europa. Només cal recordar el partit d'Anoeta en què jugadors i entrenador estaven desconcentrats, no gaire conscients del que es jugaven. La premsa local havia encès l'ambient en contra en un camp on abans ens sentíem com a casa. Ara, per als bascos del concert econòmic, Busquets i la resta dels jugadors són presentats com a provocadors i petulants.

Ens afeblim pels seus atacs i les nostres lluites internes d'afany de poder, dels qui temen una Catalunya independent i van a l'una. Millor situar les coses al seu lloc. Entre aquestes, que cal actuar units, com ells fan. A part que nosaltres no ho fem prou bé, hem de dir les coses clares. Reclamar els números i comptes de tots els altres clubs. Dur-ho a la justícia espanyola, encara que és un brindis al sol, o a instàncies europees. Cal reclamar igualtat. Algú entén Bankia i el fitxatge de Ronaldo, i pel mig un dèficit de milers de milions sense cap pregunta, ni cap actuació d'Hisenda. Aquí els cou també la creació de Tributs de Catalunya. El Barça ha d'actuar sabent que l'esperen un parell de temporades de jugar en camps plens de mines antipersones, opció militar condemnada per tots els organismes internacionals però es colguen arreu on el poderós vol fer mal.

Ara més que mai cal un directiu honest i valent que expliqui a jugadors i tècnics el paper que han de jugar com a futbolistes. El de defensar el futbol a Espanya, la competició honrada i el dret dels seguidors a defensar democràticament el que vulguin. Les cartes estan sobre la taula, ara tothom s'ha tret la màscara. Ells han manat sempre i ara nosaltres hem dit que prou. Aquí rau el problema principal dels alts i baixos del joc del Barça.