Carles Puyol va tenir el 2002 una llarga negociació amb el Barça per a la primera gran millora del seu contracte. Servidor era aleshores redactor d'aquest diari –tot just en el seu primer any de vida– i un dia em vaig posar en contacte amb el representant del defensa de la Pobla de Segur, Ramon Sostres, per saber si hi havia res de nou en l'estira-i-arronsa amb el club. No recordaria aquella conversa amb Sostres si no fos per unes paraules lapidàries que l'agent del jugador anava repetint: “Puyol no juga, Puyol competeix.” No deixava de ser la frase d'algú que feia la seva feina, però era, alhora, el retrat que hi ha dues grans classes de futbolistes. Una d'aquestes, la dels que només juguen, que tant pot voler dir que no s'esforcen prou, que no en saben més tot i posar-hi voluntat, o que fan passar gat per llebre en una negociació. Exemple d'haver jugat amb el Barça és Overmars, que l'últim dia va desvetllar que el seu nivell físic mai no havia tornat a ser el mateix des de la greu lesió de genoll que s'havia fet a l'Arsenal. I es va quedar tan ample, com ho eren les seves butxaques després de quatre anys de reconeguda coixesa cobrada a preu d'or. Per sort, no tothom és així. Des que es va fer un nom anul·lant Figo el dia de la tornada del portuguès al Camp Nou, a Puyol l'hem vist rendir sense estalviar gota de suor, trencar-se literalment la cara pel Barça, jugar amb màscara, tornar al camp cosit amb grapes, lesionar-se un munt de vegades però no arrugar-se mai a tornar a prendre mal, recuperar-se rebaixant terminis, escridassar companys tot i guanyar per golejada i, sobretot, l'hem vist contribuir a fer gran el Barça des del compromís de competir, que no és el mateix que jugar. Mai, però, com dimarts havia tornat a ser tan vigent el que el seu agent deia fa dotze anys. Sense poder competir com fins ara, Carles Puyol no vol jugar al Barça ni jugar amb el Barça. Que la història li agraeixi tot. Els èxits, el rendiment i la immensa coherència.