Una de les pors que tenen els dirigents espanyols aterrits amb el procés de fugida del seu jou que ha emprès Catalunya és què serien sense els catalans. Traslladat a l'esport, tenen indicis raonables per pensar que potser no haurien estat campions del món i d'Europa sense Xavi ni Puyol. Saben positivament que els èxits de la selecció de bàsquet no existirien sense els germans Gasol, Ricky Rubio i Navarro i que les seleccions d'hoquei sobre patins i sobre herba, waterpolo... tindrien seriosos problemes per classificar-se per arribar lluny en les grans cites sense els jugadors catalans.

Aquest article no vol ser una enumeració dels percentatges de catalans en les seleccions espanyoles. Aquest diari ja ho remarca cada vegada que hi ha motiu. Però ara que els amics extremenys han disfressat de balança fiscal un acudit que no passaria del zero en qualsevol facultat d'econòmiques, podem continuar embolicant la troca. Per què el demagog que tenen de president els extremenys i el seu abrandat conseller d'Economia, tan aficionats com estan a barrejar patates i porros fins que surt el resultat que volen, no ho posen tot en les seves balances? Tot vol dir, també, que l'esport català, tant en l'àmbit individual com d'equip, ha estat directament responsable l'any 2013 de gairebé tots els èxits de la bandera espanyola pel món. En canvi, resulta que el retorn d'imatge que ha tingut Catalunya d'aquests resultats ha estat només de consum intern perquè el que pot superar l'àmbit geogràfic del Principat sempre és oportunament enfosquit pel poder polític espanyol.

És a dir, si les balances fiscals demostren que Catalunya pateix un espoli fiscal, el més petit esbós de balances esportives posaria de manifest un espoli esportiu intolerable, insuportable, injustificable ni un minut més. Perquè si el dèficit fiscal són els tributs que paguem menys les inversions que retornen, per definir el dèficit esportiu no podem parlar de les inversions retornades perquè, directament tendeixen a zero, i encara amb retard (CAR de Sant Cugat).

L'esport català presta el seu capital humà a Espanya sense rebre res a canvi dels seus èxits. Perquè les beques ADO només reverteixen –i només faltaria– en l'esportista. Bé, sí que rebem alguna cosa a canvi: inspeccions de treball a clubs sense denúncia prèvia, projectes de llicència única per convertir les federacions catalanes en una simple finestreta administrativa sense cap poder, invasió de competències, menyspreu institucional continuat, obligació de cotitzar al voluntariat (perquè no em faran creure que ho han fet pensant a treure diners d'Extremadura) i una campanya de setge judicial al Barça tan bananera que fins i tot ha alertat un dels (pocs) llestos de la classe dirigent del PP, el secretari d'Estat Miguel Cardenal, que ha hagut de sortir en (interessada) defensa del Barça en nom (compte, hi havia trampa) de la seva espanyolitat. Perquè sap que si el Barça se'n cansa i s'apunta explícitament al corrent que propugna el divorci de qui no ens estima, tindran més que un problema de balances.