Falten poc més de dos mesos perquè s'acabi la lliga i els equips han entrat ja en la fase decisiva de la temporada. Per a només tres dels vint clubs de primera l'objectiu és el títol. Per a uns altres, jugar a Europa l'any que ve. Una bona part afronten la recta final desitjant assegurar la permanència al més aviat possible i la resta, aferrar-se a les esperances que encara els queden per evitar el descens.

Hi ha equips, però, que en aquest punt de la temporada encara naveguen entre dues aigües, com és el cas de l'Espanyol. Amb la permanència gairebé a la butxaca, els pròxims quatre o cinc partits marcaran el futur d'aquest final de lliga entre mantenir la il·lusió per esgarrapar la setena plaça que donaria dret a jugar l'Europa League o bé posar el punt final al campionat encallats en l'anomenada terra de ningú i pensant més en la pròxima lliga que no pas en una altra cosa.

És evident que si els blanc-i-blaus poden mantenir les aspiracions europees fins a les darreres jornades, això no només suposarà un al·licient per als jugadors, sinó també per a l'aficionat, molt faltat d'il·lusions i expectatives aquests últims anys. Però si som realistes, i sense cap afany de posar aigua al vi, l'empresa de l'Espanyol no és gens fàcil. Només cal donar un cop d'ull a la classificació per veure que, tret d'alguna excepció puntual, com podria ser el cas del Llevant, la resta de clubs que té al davant tenen un potencial econòmic i esportiu superior. Ja sé que tot això no és matemàtic, però segurament l'Espanyol ocupa en aquests moments el lloc en la classificació que li pertoca. És cert que cada any hi ha sorpreses, i equips que haurien d'estar de meitat cap amunt pateixen per no baixar i al revés, però en general la majoria acaben classificats d'acord amb la plantilla que tenen. Tant de bo els d'Aguirre aspirin a Europa fins al final de la lliga, però la trajectòria que per ara ha dut l'Espanyol, amb un equip renovat sense gastar-se gairebé ni un euro en traspassos, aprofitant cessions d'aquí i d'allà i centrant-se sobretot en el mercat de jugadors de segona A, és més que correcte. I no es tracta de conformisme, simplement de fer un exercici de realisme.