Intuïa que cinc dies després de la seva publicació, l'article de Miguel Cardenal a El País ja estaria amortitzat. Que ja hauria quedat lluny i que més valia glossar la figura de Puyol o apuntar-me a la festa i suggerir uns quants noms –a la vintena llarga que ja han sortit i els que arribaran– per ajudar la direcció esportiva del Barça a anar confeccionant la plantilla del futur. Però les rèpliques que han seguit el terratrèmol de l'escrit del secretari d'estat per a l'Esport han estat tan fortes que la terra encara tremola. I vés a saber el temps que tremolarà.

L'argument bàsic en què Cardenal sustentava el seu orgull blaugrana era polític. No ens hauria d'estranyar venint del màxim responsable polític de l'esport espanyol, amb permís del ministre Wert. I nacionalista. Espanyol, és clar. Cardenal es rebel·lava veient la desmesura de la campanya contra “un patrimoni de l'esport espanyol”. Es preguntava com es pot anar amb aquesta obsessió contra un club que ha contribuït a fer gran la marca Espanya. És un jurista reconegut i un gran especialista en dret esportiu, però no usava cap argument jurídic. Perquè el seu era un al·legat polític.

La reacció de la caverna –i de la premsa no tan cavernícola–, de la fiscalia de l'Audiencia Nacional, de la judicatura, del sindicat Manos Limpias, de l'AFE i del sum sum corda ha estat tan furibunda que el Cardenal fa cinc dies que ha d'anar demanant disculpes en forma de matisos a un text que no els requereix. Un article, mil disculpes. Té mala peça al teler, perquè em fa l'efecte que per als que li demanen explicacions l'orgull és allò de mantenella i no enmendalla.

En vista de l'allau d'insults que ha rebut pel fet defensar una institució catalana de tan alt valor simbòlic com el Barça, el primer impuls és agrair sense reserves la iniciativa. I no han faltat veus, des d'aquí, que ho han fet amb entusiasme. Tant, que algunes d'aquestes veus, expressades per boca de periodistes de reconeguda reputació, han arribat a titllar de gairebé paranoics i mal parits els que valoren l'acció cardenalícia d'altra manera que no sigui picant de mans amb les orelles. Suposo que m'hi he d'incloure, perquè ni em fa gràcia que es prengui el Barça com un “actiu fonamental de la marca Espanya” ni puc deixar de banda que l'autor de l'article capitaneja una política que ataca de soca-rel l'associacionisme esportiu català, l'esport de base.

És cert que Cardenal s'hauria estalviat problemes, maldecaps i ja veurem si alguna cosa més, si hagués callat i hagués mirat cap a un altre costat. Ha estat valent, diuen. Doncs, bé, d'acord amb aquesta valentia, seria d'agrair que passés de les bones paraules –tothom reconeix el seu tarannà dialogant– als fets i s'enfrontés amb els seus companys del govern espanyol per explicar-los que la proposta d'imposar una llicència federativa única és una indecència. No ho farà. Què hi guanyaria la marca Espanya?